Breu tractat de cretinologia turística

Fa uns dies vam tenir la sort de rebre a Maó la visita de l'economista Miquel Puig, articulista del diari ARA. Convidat per la Fundació Rubió, la conferència a la biblioteca d'aquesta entitat del divendres 24 d'octubre i el diàleg a Mongofra de l'endemà, amb una dotzena de participants –un gran encert, aquest format de trobades–, van ser com els articles d'aquest excel·lent professor: una lliçó magistral d'economia aplicada. I, com també és habitual en els seus escrits, les seves intervencions menorquines han estat plenes de referències als problemes que genera el model turístic vigent sobre l'economia i la societat de les Illes Balears. El doctor Puig no teoritza gaire, i encara divaga menys. Amb dades a la mà –xifres concretes, mesurables, contrastades– posa el dit a la nafra de les contradiccions que genera el nostre model econòmic: creació d'ocupació de baixíssima qualitat amb elevades taxes d'atur entre la població més qualificada, fuga de cervells, destrucció de la diversitat dels altres sectors productius, insostenibilitat d'un model massa estacional, ja que la indústria turística està aturada la major part de l'any, i creació d'un elevat PIB... que es reparteix molt malament: la renda per càpita de les Illes no fa més que disminuir, any rere any. La corba que dibuixa l'evolució de la riquesa dels ciutadans de les Illes al llarg de les dues últimes dècades sembla el tobogan d'un aquapark: lliscant cap avall a tota pastilla.

Mentre Miquel Puig ens ajuda a entendre de què estam malalts, l'obsessió dels nostres governants i dels grans empresaris del sector turístic continua essent que vénguin més turistes. Que la fletxa del nombre de visitants miri sempre cap amunt, i que també pugi el nombre d'afiliats a la Seguretat Social, encara que sigui amb contractes d'esclavatge. Com que el context de crisi és bestial, la temptació d'acceptar aquesta condemna com un mal menor (val més tenir una feina dolenta que no tenir-ne) ajorna sine die la revisió ineludible d'un model que ens fa cada dia més pobres i que a mitjà termini també ens farà més indesitjables com a destinació turística. Fenòmens com el 'mamading', el 'balconing' i els seus derivats no són danys col·laterals, sinó el port d'arribada natural d'un vaixell que fa aigua de pertot. Qui va realment contra del turisme? Els seus crítics, que reclamen una transformació en profunditat, o els qui no volen veure ni escoltar els signes de perill?

Que vénguin més turistes. Aquesta és la divisa. Com diria Josep Pla, es tracta d'un programa, un desideràtum, un axioma. En coherència amb aquesta obsessió, el conseller de Turisme del Govern, Jaime Martínez, i la defenestrada consellera d'Educació, Joana Maria Camps, van signar diversos acords perquè la promoció turística entri dins les escoles. I la pedagogia turística –és un dir– del Consell Insular de Menorca alimenta el mateix despropòsit. El programa 'Salut Jove', amb el qual el Consell organitza i subvenciona activitats extraescolars per a tots els centres educatius de l'illa, enguany ha ampliat l'oferta de visites a jaciments talaiòtics menorquins. Magnífica notícia, ¿no? Sí, però no tant: resulta que totes aquestes excursions, sense excepció, es restringeixen a aules que treballin en un projecte o tema relacionat amb el turisme. El missatge no pot ser més clar: l'arqueologia, la història, la cultura, per si mateixes, no serveixen per res. El patrimoni històric no té cap valor propi, només són "béns que esdevenen recursos turístics que cal promocionar i passen a formar part de la riquesa de Menorca" (sic).

Exacte, és de la riquesa de Menorca que parlàvem més amunt. Però em sembla, pel que diu el doctor Puig, que aquest no és el camí. Bé: per convertir-nos a tots en cretins, segur que sí.