Cesgarden, el Castor menorquí

La maçada judicial ha estat contundent, dolorosa, i literalment inapel·lable: ara ja no s'hi pot fer res per evitar que el Consell Insular de Menorca pagui 28 milions d'euros d'indemnització a la promotora Cesgarden. Ara la qüestió, com molt bé plantejava el periodista Llorenç Allès dissabte passat (ARA Balears, 6 de desembre), és esbrinar si es tracta d'un error polític o jurídic. Qui té la major responsabilitat? Els responsables polítics de l’anterior legislatura que no van pledejar quan pertocava? O bé l'error és de Luciano Parejo, el jurista estrella que va recomanar als polítics que no presentessin el recurs que tal vegada hauria salvat Menorca d’aquesta sagnia econòmica que ara hem de pagar entre tots? És mal d'escatir. Sovint s’acusa els polítics de prendre decisions sense escoltar la veu dels tècnics. Però en aquesta ocasió és al revés: precisament per haver escoltat un expert que juga a la Champions de l'urbanisme, ara hem de purgar tots. Mal si cornes, mal si no cornes, diuen a Ciutadella.

No hi ha dubte que aquest aspecte clau del cas Cesgarden marcarà la política illenca dels propers mesos. Però els arbres no ens haurien d’impedir de veure el bosc, i Cesgarden té altres cares importants que no podem menystenir si volem anar a l’arrel del problema.

El secretari general del PP, Juanjo Pons, ha qualificat el cas Cesgarden com "la major pilotada urbanística de la història de Menorca". A veure: som jo que no ho entenc? Em pensava que una pilotada urbanística era allò que ha fet habitualment el PP en aquest país: maniobrar des de les administracions públiques per afavorir determinats interessos privats, tractar el patrimoni públic com un recurs per beneficiar –legalment o amb magarrufes– les amistats perilloses. Però es veu que no. Ara resulta que una pilotada urbanística és quan un govern pren una decisió per protegir el territori i, a causa d’errors de procediment, la protecció no surt gratis i s’han de pagar indemnitzacions.

Ni Juanjo Pons ni el president Tadeo, aquest home que governa Menorca amb mentalitat d'auxiliar administratiu, no han dit una sola paraula per lamentar o qüestionar el veritable fons del problema, el pinyol que fa possible l'existència de casos com Cesgarden: la insuficiència d'una legislació urbanística que sempre protegeix la propietat, però que presenta greus llacunes quan es tracta de defensar l'interès general. En el cas que ens ocupa, el que s’ha penalitzat ha estat l'anomenat "lucre cessant", que els diccionaris jurídics defineixen com la pèrdua d'un guany legítim a conseqüència d'un fet que, si no s'hagués produït, no hauria causat el perjudici econòmic. El "lucre cessant" és tan vell com el Dret Romà i plenament vigent, però la seva regulació i aplicació en dret urbanístic avui és objecte de severes crítiques per part de molts juristes: justament, per part d’aquells que cerquen una major i millor protecció dels interessos generals i del patrimoni públic enfront de l'especulació immobiliària, les argúcies procedimentals de base legal però de dubtosa legitimitat moral, i les pràctiques abusives de grans inversors.

Perquè aquesta és la naturalesa del cas Cesgarden: una promotora que no ha de ser indemnitzada per uns doblers que hagi perdut, sinó pels que deixarà de guanyar pel fet que el Consell Insular no li va deixar construir un hotel que tenia projectat a Son Bou.

No hi veuen vostès un paral·lelisme amb el fiasco del magatzem de gas 'Castor'? Tothom s'ha escandalitzat, amb raó, per les clàusules del contracte entre l'Estat i l'empresa de Florentino Pérez, segons les quals si el projecte anava bé aquesta empresa hi guanyava, i si anava malament… també. El concepte jurídic que sustenta la legalitat del contracte del Castor és el "lucre cessant": exactament el mateix que justifica la indemnització de Cesgarden. En el cas de Castor tothom ho considera un escàndol, resultat d'unes maniobres que fan que els despropòsits de les grans inversions en què hi ha implicades les administracions públiques sempre els acabem pagant els contribuents, i rares vegades, gairebé mai, les corporacions privades que fan i desfan: passi el que passi, aquestes sempre hi surten guanyant.

Per què no aplicam el mateix criteri per valorar el cas Cesgarden? Certament, no s'hauria d'haver produït mai. Quan era hora calia haver litigat per defensar el territori de Menorca i els interessos de tots els menorquins davant la voracitat d'una empresa que, sense haver fet res, ara guanyarà milions d'euros. Ara que tot s'ha perdut, cadascú ha d'assumir les responsabilitats que li corresponen, no hi ha dubte. Però la qüestió no la podem tancar aquí: a partir d'avui mateix, tots els polítics, de totes les sigles, haurien de posar-se a treballar per modificar les lleis injustes que salven els interessos dels més poderosos i desprotegeixen allò que és de tots.

Els ciutadans estam farts de pagar sempre els plats trencats i de veure amb impotència que sempre guanyen els mateixos. Cesgarden és un desastre, no hi ha dubte, però què farem perquè no es torni a repetir?