OPINIÓ

Efecte boomerang

Just quan acabava d’arribar el fred, que enguany s’ha fet esperar, l’ambient polític menorquí s’ha vist de sobte caldejat per una campanya de desprestigi contra el GOB impulsada per l’equip de govern del PP al Consell Insular. El desencadenant del petit vodevil que ha muntat la gent de Tadeo té el seu origen en un fet certament lamentable, que mai no s’hauria d’haver produït.

Tot va començar dia 15 de desembre: la plataforma SOS Menorca havia convocat una nova manifestació durant la sessió plenària del Consell Insular contra les macrorotondes que es fan a la carretera general. La consigna era la mateixa de les altres protestes fetes en el mateix lloc i format: fer-se presents al ple amb les camisetes amb el logo SOS Menorca, i expressar el rebuig a aquesta agressió contra el territori de Menorca donant l’esquena a la tribuna on seuen els polítics. La primera part de la protesta es va desenvolupar amb normalitat. Malauradament, cap al final, quatre o cinc individus van increpar els membres de l’equip de govern. Molt mal fet, és clar. Però mentre es proferien aquests insults, el PP ja es fregava les mans: tenia l’excusa perfecta per agafar la part pel tot, desacreditar la protesta, desqualificar sense matisos la plataforma SOS Menorca, i aprofitar que na Maria passa per la cuina per centrar tota l’artilleria contra el GOB, una de les entitats més insuportables per a la dreta menorquina. S’entén, és clar: gràcies a la perseverança, fermesa i coherència del GOB, Menorca s’ha salvat d’algunes de les agressions més bèsties que l’entramat polític i econòmic del PP haurien volgut perpetrar. I açò no li perdonen.

De res no va servir que el president del GOB, Jaume Obrador, i el coordinador de política territorial de l’entitat, Miquel Camps, es vagin desmarcar dels insults i els vagin criticar. Ni que subratllassin que, de les més de cent persones que omplien la sala, tan sols quatre o cinc havien tingut un comportament inadequat proferint crits i insults, contravenint, de fet, la consigna dels organitzadors, que era de fer la protesta en silenci. Diguessin el que diguessin, ja era igual: el PP havia decidit que la millor defensa de les rotondes era un bon atac contra els dirigents del GOB.

La responsable de posar en escena aquesta estratègia del PP va ser la consellera Aurora Herráiz. Ho va fer amb una carta a la premsa, escrita amb una retòrica lacrimògena i melodramàtica absolutament impròpia d’un debat social i polític. La seva principal acusació no va ser que el president i el coordinador del GOB vagin proferir cap insult, cosa que, òbviament, no podia dir perquè no s’havia produït. El seu plany lacerat va ser que no havia vist en el rostre d’Obrador i Camps cap gest de preocupació davant el que estava succeint. Oh!

És obvi que ni la consellera Herráiz ni els seus companys de govern no van calcular l’efecte boomerang que la seva estratègia podia tenir. Després d’aquesta carta a la premsa, l’entorn del PP ha continuat fustigant el GOB i, en particular, els dos dirigents objecte del desamor de la consellera. Però al mateix temps s’ha desencadenat una onada de simpatia i reconeixement cap a la feina del GOB com feia molt de temps que no es veia. Posar en la picota dues persones de la categoria moral, la bonhomia personal i el prestigi social de Miquel Camps i Jaume Obrador era una operació de risc que no van saber mesurar. Acusar-los de no haver posat cara de preocupació per un fet puntual, quan l’actitud permanent d’aquest equip de govern és passar de puntetes i mirar cap a una altra banda davant els despropòsits i indignitats del seu propi partit, era realment molt agosarat. Acusar els dirigents del GOB de callar, des d’un equip de govern que va emmudir davant l’abús dels expedients a tres directors de Menorca, que no planta cara a Bauzá per la irrellevància de Menorca en els pressupostos de la CAIB, o davant el govern de Rajoy per la desinversió crònica que pateix Menorca, des d’un Consell Insular que mai no qüestiona les retallades que estan a l’origen dels pitjors problemes que tenen un nombre cada dia més gran de menorquins, per força havia d’acabar posant en evidència que, com en el conte d’Andersen, el rei va despullat i no ho sap.