Freud i la novel·la històrica del rei d’Espanya

El fundador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, durant els darrers anys de la seva vida va treballar intensament en el llibre Moisès i la religió monoteista, que finalment publicà a Londres l’any 1938, just un any abans de la seva mort. Conscient que les seves teories durien polèmica, va escriure i reelaborar molts esborranys abans de donar a l’editor el text definitiu. En un manuscrit de 1934 que havia de formar part de la introducció, i que finalment va descartar, Freud hi escriu una comparança tan graciosa com escaient: “De la mateixa manera que la unió sexual del cavall i l’ase produeix dos híbrids diferents, el mul eguí i el mul somerí, la mescla d’escriptura històrica i ficció dóna lloc a dos productes diferents que, sota la denominació de ‘novel·la històrica’, unes vegades volen ser apreciats com a història i altres com a novel·la. Els primers tracten de persones i esdeveniments històricament coneguts (...). El seu interès deriva de la història, però el seu contingut és el de la novel·la: volen afectar les emocions”. En el mateix text, més endavant, Freud explica que l’altre tipus de novel·la històrica és la que inventa personatges i esdeveniments totalment de ficció per mostrar les característiques d’una època.

Des de dia 2 de juny, data de l’anunci d’abdicació del rei Joan Carles I, l’establishment espanyol, començant pels dos partits polítics més grans (fins ara), els mitjans de comunicació controlats per l’Estat i les principals empreses de comunicació, ha intensificat al màxim l’elaboració i difusió de la novel·la històrica del rei d’Espanya, el personatge és real, però l’objectiu del relat no és explicar tots els aspectes de la seva figura, analitzar i establir la veritat dels fets, sinó cuinar-los i presentar-los de tal manera que suscitin l’adhesió emocional del públic. I dic públic i no ciutadania perquè, bàsicament, parlam de l’exhibició d’una obra de ficció.

És clar que açò és més vell que l’anar a peu. En totes les èpoques i circumstàncies el poder necessita elaborar un relat que el legitimi i el faci acceptable als súbdits. Certament hi ha diferències entre com ho fan els règims totalitaris i les democràcies i els règims més tous. Fa una setmana l’ARA Balears recordava els vint-i-cinc anys de la tragèdia de Tiananmen des de la constatació que l’estat xinès ha aconseguit esborrar els fets de la història oficial i de la memòria col·lectiva del país. En el món occidental, l’elaboració de la novel·la històrica del poder ha de fer servir mecanismes més enginyosos i subtils, més creatius. Bé, en el cas del rei d’Espanya també hi ha un esforç considerable per ocultar, o almenys passar de puntetes per damunt dels punts més foscos que planen sobre la seva biografia. Però a fi de comptes, el més rellevant no és saber quants elefants ha matat el rei a l’Àfrica, quants hipotètics fills naturals passegen pel món el seu ADN i un grapat d’euros de dubtosa procedència, i ni tan sols què va passar exactament el 23-F. La versemblança de la seva novel·la històrica, allò que neutralitza qualsevol taca biogràfica, no depèn tant dels detalls sinó d’allò que, si estiguéssim parlant d’un llibre convencional, aniria al text de contraportada i a les ressenyes de promoció: heus aquí l’home a qui devem quaranta anys de pau i democràcia, el sobirà valent que va trencar amb la dictadura i ens va regalar les llibertats, el rei generós que va renunciar al poder efectiu per convertir-se en símbol i representació de la nova i moderna Espanya. El verí d’aquest panegíric, àmpliament difós aquestes setmanes, és l’atribució a la persona de Joan Carles I d’uns mèrits que, molt més que a ell, corresponen a tot el poble espanyol, que ja abans de la mort del dictador s’havia mobilitzat i havia posat el vell règim contra les cordes, i al context polític europeu, que feia inviable la perpetuació d’un règim no homologable amb les democràcies de l’entorn.

És cert que l’abdicació de Joan Carles ha encès les ànsies republicanes d’una part de la societat espanyola. Però també ho és que una altra part, i em tem que és majoritària, ha comprat la novel·la històrica de Joan Carles i ja ha començat a interioritzar la del seu fill Felip VI. En tot cas, per completar el quadre clínic, hauríem de tornar a Freud: ens faria falta esbrinar si aquesta part ben significativa de la població espanyola ha estat realment enganyada per l’eficàcia del relat, o si, més aviat, no tenim només una novel·la històrica sinó allò que Freud anomenava la ‘novel·la familiar’: la fantasia ordida pel neuròtic amb l’objectiu de fer més suportable la seva existència. Un autoengany que es troba en el territori de contorns vaporosos on es mesclen les pulsions inconscients, els desitjos inconfessables i els interessos més o menys calculats.