OPINIÓ

De Grècia a Balears, a propòsit de Syriza

Els primers dies de febrer, en plena apoteosi syrizòfila, un fantasma va recórrer alguns (no gaires) mitjans de comunicació europeus: el nou viceministre per a la reforma administrativa, Georgios Katrougkalos, hauria declarat que Grècia no està disposada a ratificar el tractat bilateral de lliure comerç entre Europa i els Estats Units, més conegut per les sigles TTIP. Que fort, no? De debò ho va dir, aquest senyor?

Bé. És cert que Katrougkalos va avisar que un parlament on Syriza tingués la majoria mai no ratificaria aquest tractat. Però açò ho va dir abans de les eleccions, quan era eurodiputat. Després d’estrenar-se com a viceministre del govern de Tsipras, l’únic que va fer va ser reconèixer que, en efecte, quan era eurodiputat havia dit açò. Curiosament, ni Alexis Tsipras ni cap dels seus ‘homes forts’ de l’àmbit econòmic –Varufakis, Dragassakis– no han recollit el guant del seu col·lega. És a dir: ni l’han desmentit, ni ho han assumit com una posició formal i institucional.

Com ho hem d’interpretar, tot plegat? En la meva opinió, com un altre ‘avís per a navegants’ dels molts que va llançant el govern de Syriza des de la mateixa nit del seu triomf electoral. Mentre els espais d’opinió i les xarxes socials s’omplen de comentaris que elogien Syriza per aquest bloqueig del TTIP, servidor estic convençut que aquesta possibilitat, sense ser cap bluf, és una més de les peces que Tsipras va posant sobre el tauler de joc per intentar aconseguir un acord global sobre el deute de Grècia, autèntic rovell de l’ou de totes les negociacions que es fan i es desfan. Què passaria si finalment Grècia ratificàs el TTIP, en contra de l’opinió expressada per Katrougkalos? Ja veig molts syrizòfils –d’allà i d’aquí– esquinçant-se els vestits i acusant Tsipras d’haver-se venut l’ànima al diable. En canvi, a mi em sembla una possibilitat acceptable si, a canvi de cedir en aquest aspecte, aconsegueix afluixar les condicions draconianes dels socis europeus per ajudar Grècia a sortir del pou. Traïció? No: política.

No fa falta ser cap llumenera per veure que les negociacions d’aquestes setmanes entre el nou govern grec i les altes instàncies de la UE són una descomunal partida de pòquer: aquí tothom està jugant les cartes que té, així com pot, per treure’n el màxim partit. La posició de Grècia és d’una gran feblesa, i Tsipras sap que açò l’obliga a jugar fort: no li queda altre remei que fer alguna jugada de bluf, però també ha d’estar disposat a amenaçar i, si cal complir l’amenaça, per fer valer el seu poder com a estat membre a fi de bloquejar temes importants de l’agenda europea. Aquí és on cal situar una eventual ratificació o bloqueig del TTIP. La posició de sortida és de feblesa, però amb una adequada combinació de duresa negociadora i capacitat de fer concessions, Tsipras millora la seva posició. Aquest equilibri li pot permetre aconseguir el que el govern anterior era incapaç de somiar, i assoleix davant el seu poble un nivell important de credibilitat i confiança.

Seguesc el dia a dia d’aquestes negociacions amb el màxim interès, perquè no estam parlant només de Grècia: del que acabi passant en sortirem beneficiats o perjudicats tots els europeus, i d’una manera especial els que vivim als estats del sud i la perifèria. Però és que, a més a més, em mir aquesta partida amb enveja quan compar la posició dels dirigents de Syriza amb el patètic conformisme servil dels governants de Balears. El govern autonòmic presidit per Bauzá, igual que el govern de Menorca presidit per Tadeo, representen l’antítesi de l’estil de joc que exhibeix Alexis Tsipras. Bauzá davant Madrid i Tadeo davant Palma reprodueixen la perfecta inutilitat del ja defenestrat Antonis Samarás, la seva incapacitat de jugar una partida interessant i beneficiosa per als interessos dels seus ciutadans, des del moment que no entra dins els seus esquemes la possibilitat de fer-se valer, de jugar fort per forçar un canvi d’actitud en l’altra part.

El poble grec finalment va col·locar els seus inútils governants en el lloc que es mereixien. En tan sols tres mesos, els ciutadans de Balears podem fer que el destí dels lamentables lacais que encara ens governen no sigui gaire diferent. Hi ha raons per a l’esperança.