Llibres per pensar en català

Diumenge passat, Damià Pons publicava en aquestes pàgines un excel·lent article sobre l’estat de salut de les revistes en català. Parlava especialment de dues: L’Avenç, que el mes passat va arribar al seu número 400, i El Temps, que enguany compleix trenta anys d’existència. Però la seva reflexió, més enllà del reconeixement a la constància dels promotors d’aquestes dues veteranes revistes, analitzava les fortaleses i febleses de les publicacions periòdiques en la nostra llengua. Damià Pons constata que de revistes en català sobre les matèries més diverses n’hi ha, i que per la seva qualitat poden ser publicacions de referència en el seu àmbit. Però aquest signe de vitalitat contrasta amb dues grans carències: una, la dificultat de trobar-les als quioscos i biblioteques; l’altra, la poca demanda social. Sobre aquest últim aspecte diu Pons: “La immensa majoria d’aquells ciutadans que són absolutament partidaris de l’existència de publicacions periòdiques en català no acaben d’actuar amb coherència i per això s’inhibeixen de donar-los un suport actiu, subscrivint-s’hi o comprant-les. I d’aquesta mateixa incoherència ben segur que també n’és víctima el diari que ara estau llegint”. L’exactitud d’aquesta conclusió ens pot doldre, però no la podem esquivar.

Faig meus els arguments de Damià Pons. I parlant encara de revistes, afegiria que en algun nínxol temàtic fins i tot podem trobar publicacions en català que no tenen cap equivalència en el mercat editorial en castellà. Jo mateix som col·laborador de Dialogal, revista de l’Associació Unesco per al diàleg interreligiós, una publicació especialitzada sense cap germana en castellà. També en aquest cas ens trobam amb el contrast entre l’excel·lència en els continguts i la migradesa d’un nombre de subscriptors per garantir-ne la continuïtat. De fet, he regalat diversos exemplars d’aquesta revista a persones interessades en el tema; els seus comentaris no han pogut ser més entusiastes, però crec que no he aconseguit sumar cap nou subscriptor. O som un comercial molt flac, o el problema no som (només) jo.

I si les coses són així de difícils en l’àmbit de les revistes, n’hi ha un altre, molt proper, que presenta una situació encara més dramàtica: l’edició en català d’assaig, de llibre de pensament, ja sigui en versió original com en traducció d’obres estrangeres. Si exceptuam els temes d’interès específicament local i nacional i els best-sellers de divulgació, l’escassetat de bons títols és esfereïdora. L’Informe 2014 de la Plataforma per la Llengua afirma que el català avança arreu menys al món editorial i a la justícia. Bé, aquests dies, a la Fira del Llibre de Palma tindrem a mà la possibilitat de comprovar-ho per nosaltres mateixos: quantes noves traduccions de clàssics del pensament occidental hi podrem trobar? Quins nous títols trobarem de filosofia, assaig literari d’autors estrangers, ciències o humanitats? La iniciativa conjunta de l’ARA i el CCCB de publicar la col·lecció Els grans pensadors contemporanis és una molt lloable iniciativa que, justament, posa en relleu la migradesa de llibres d’aquesta espècie, obres de referència que ens ajudin a pensar en català.

No podem exigir actes d’heroisme a les editorials. Si com a mínim no cobreixen costos, són faves comptades. Em consta que editorials petites, amb una preferència demostrada per l’edició en català, han hagut de renunciar a la publicació d’obres que resultaven del seu interès perquè simplement no poden. I en qüestió de poques setmanes he conegut dos casos alarmants: dos autors d’assaig, autèntics mestres de referència en dos àmbits distints del saber, després d’una llarga trajectòria de publicació de les seves obres en català, ara només poden editar en castellà perquè no troben cap editorial que vulgui publicar els seus últims treballs en català. Terrible.

Si quan parlàvem de revistes observàvem el contrast entre l’existència d’unes publicacions de qualitat i la insuficiència de compradors, pel que fa al llibre de pensament la situació és pitjor: no hi ha prou edició, i encara menys prou lectors. Què cal fer? D’una banda, certament, hem de reclamar una nova empenta a les institucions públiques, que tenen una responsabilitat indefugible per apuntalar aquest capítol de la producció cultural. La crisi ha obligat totes les institucions de l’àmbit lingüístic català a fer retallades. I a les Illes Balears, s’han ajuntat la fam amb les ganes de menjar: la crisi ha estat l’excusa perfecta per mutilar tots els suports possibles a l’expressió de la cultura en la nostra llengua. Bé, un dia o l’altre aquestes institucions canviaran d’inquilins, i serà hora de recuperar el camí perdut.

Però, i mentrestant? Com feia Damià Pons, hem d’apel·lar a la nostra pròpia responsabilitat, a la nostra coherència. Deim que volem viure plenament en català? Idò si aquesta expressió és alguna cosa més que un bon desig, si és una intenció, una opció, un compromís, d’alguna manera s’hauria de notar.