Portada 13/11/2014

Podemos com a signe del temps

3 min

En el debat social i mediàtic sobre l'ascens imparable de Podemos, són molts els qui es capfiquen a intentar esbrinar en què consisteix realment el projecte de Pablo Iglesias i el seu equip. Servidor també ho he intentat, però no me n'acab de sortir. Uns dies ho veig d'una manera, i l'endemà pens diferent. Un dia em semblen una cosa, i al cap d'una estona me'n semblen una altra. De fet, crec que en general no en sabem res: ni del que és, ni del que pot arribar a ser. I si m'apuren, em fa l'efecte que molts dels que s'hi han adherit entusiàsticament tampoc no en saben encara gairebé res. Així les coses, crec que el fenomen Podemos diu més de nosaltres mateixos —de la societat en què ha emergit— que no pas d'ells. Es tracta d'un signe del temps que ens revela com som, més que com són, un esdeveniment que actua sobre la societat de la mateixa manera que ho fa un reactiu químic damunt la substància sobre la qual s'aboca: ens revela el seu estat, o els seus problemes. Així idò, el reactiu Podemos posa de manifest quatre febleses de la nostra societat en crisi.

La primera és, per emprar un concepte de Jacques Maritain, avui reivindicat per Francesc Torralba, el triomf de la novolatria. Si l'esperit reaccionari tem tot allò que és nou i l'esperit progressista recela d'allò que és vell, la novolatria va més enllà, llança per la borda tot allò que véngui de més enrere que d'abans-d'ahir i s'enganxa a allò que és nou pel fet de ser nou. El novòlatra no es molesta a destriar, a discernir en la complexitat de l'herència rebuda, ja que està convençut que qualsevol cosa que estigui per venir serà millor que la que tenia. La novolatria no és un fenomen nou, però la nostra època —efímera, volàtil, camaleònica— li ha donat benzina.

La segona feblesa està molt relacionada amb la primera, i té a veure amb el 'culte a l'emoció' de què parla Michel Lacroix: ens movem a cop d'estímuls emocionals, de vibracions, d'excitacions, i cada cop menys amb la reflexió racional i/o sapiencial. Una moda massiva, la darrera proesa trencadora d'un esportista d'elit, un vídeo viral, una crisi de salut pública, una catàstrofe a l'altra punta del planeta... Tot és susceptible de provocar una commoció, una abducció emocional, una pujada adrenalínica que ens dugui a actuar amb més cor que cap, fins que el proper cop d'efecte s'endugui tots els trumfos. Ara també la política, convertida en un espectacle més del gran circ, funciona així. La confiança en el líder polític que ens mereixia més credibilitat és substituïda per l'adhesió al profeta que ens suscita més 'feeling'.

La tercera són els canals a través dels quals s'escampen els fenòmens que estimulen o la novolatria i el culte a l'emoció. No crec que tengui sentit la contraposició entre mitjans de comunicació tradicionals i nous mitjans de la societat de la informació. El que es demostra és que la combinació de tots dos —bàsicament, televisió més xarxes socials— té un enorme poder de convocatòria, seducció i persuasió. Qui aprengui a manejar aquests fils en té molt de guanyat.

I la quarta és la ingenuïtat sobre els límits de la política en l'era de la globalització neoliberal. "Yes, we can", deia Obama. I ja ho veim, ara: bona part del seu descrèdit i dels mals resultats de les darreres eleccions tenen a veure amb la impossibiliat de donar compliment a unes expectatives excessives, a unes promeses que no podia complir, no per falta de voluntat o de decisió, sinó de poder. Però, com que vivim en la societat de l'autoajuda, el pensament positiu, la reinvenció de mi mateix i del voler és poder, els discursos que facin seus i amplifiquin aquests valors tenen, en el curt termini, possibilitats importants d'èxit.

Tot açò, al capdavall, no prejutja la qualitat, ni la sinceritat, ni el rigor de Podemos. Si és veritat que, com diu Josep Maria Quintana —i jo ho crec—, tenim els polítics que se'ns assemblen, no tenc cap dubte que ara és l'hora de Podemos. El temps i el que en facin els seus responsables ens diran si es tracta d'una alternativa sòlida o si tot plegat no era més que un nou lerrouxisme del segle XXI, un 'quítate tu pa ponerme yo' versió 2.0. Mentrestant, vostès em permetran que no me'n refiï gaire i que em deixi la mosca al nas una estona més. Jo no he votat mai la casta, però ara tampoc no pens votar allò que no sé què és. No m'interpretin malament: no estic dient que prefereixi dolent conegut que bo per conèixer. M'estim més bo i conegut, que també n'hi ha.

stats