Portada 16/10/2014

Thomas Piketty i les reformes que no arriben

3 min

Avui surt a la venda la traducció catalana de l'obra econòmica de més impacte en els últims temps, 'El capitalisme al segle XXI', de Thomas Piketty (RBA-La Magrana). Publicat originalment en francès ara fa poc més d'un any, tot d'una es va convertir en un fenomen que ha encès aferrissades disputes entre partidaris i detractors. De fet, mentre el debat continua viu als mitjans de comunicació internacionals, tant generalistes com especialitzats, ja han aparegut els primers llibres 'anti-Piketty'. Ara arriba al nostre país, i hem de destacar, per inhabitual, que n'aparegui primer la traducció catalana que la castellana, per a la qual de moment no hi ha data.

La tesi central de Piketty és que la naturalesa més pregona del capitalisme és la generació de desigualtats, ja que els cicles històrics llargs demostren que la taxa de retorn del capital sempre acaba essent superior al creixement econòmic. Per invertir aquesta tendència, que condueix inexorablement a la concentració de la riquesa en poques mans, Piketty proposa reformes de caràcter estructural que gravin la riquesa patrimonial en benefici de l'economia productiva. Per Anton Costas, president del Cercle d'Economia de Catalunya, el capítol de propostes de Piketty és un pèl ingenu, de menor entitat que la seva profunda anàlisi i el diagnòstic que estableix, però tots dos estan d'acord que en la fase actual del capitalisme global, caracteritzat per una especulació desbocada, l'atròfia de la política i un terrible aprofundiment de les desigualtats, si el sistema no és capaç de trobar vies d'autèntica reforma i redistribució, l'únic port d'arribada possible serà l'esclat social, l'enfonsament o el caos.

Els crítics més furibunds de Piketty magnifiquen la importància dels seus errors estadístics per invalidar la seva tesi central. En lloc d'anar al fons de la qüestió i intentar demostrar el contrari –que el capitalisme reparteix bé la riquesa–, desqualifiquen Piketty perquè alguns números no quadren amb els seus. Es tracta d'una tàctica idèntica a l'exhibida per Cristóbal Montoro davant els informes de Càritas sobre la pobresa a Espanya: segons el ministre, les estimacions de Càritas es basen en mesuraments estadístics que contenen errors; en conseqüència, les seves valoracions no s'ajusten a la realitat, i per açò demana als seus responsables "que no provoquin debats". És difícil ser més miserable.

Montoro, De Guindos i Rajoy presumeixen d'haver dut a terme les reformes necessàries per sortir de la crisi i retornar a la via del creixement. Però aquest mantra, per molt que el repetesquin, en realitat és l'antítesi del que apunta Piketty. El nom és el mateix –reformes estructurals– però el significat és mútuament excloent. Mentre que les reformes suggerides per l'economista francès apunten a la línia de flotació dels privilegiats del sistema, tota l'artilleria reformista del govern del PP, en perfecta sintonia amb l'ortodòxia econòmica neoliberal, es concentra en els nivells més baixos de l'escala social. Mentre els pocs privilegiats instal·lats al cim de la piràmide continuen engreixant els seus dividends sense haver de fer cap reforma, són els més perjudicats per la crisi els únics que s'han d'estrènyer el cinturó. Els escàndols del projecte Castor i de Caja Madrid-Bankia, per esmentar dos casos recents, posen en evidència que, a dia d'avui, continua essent possible estafar la ciutadania, i que les reformes que haurien d'impedir-ho no arriben ni s'esperen.

No, el pseudoreformisme del PP no té res a veure amb una autèntica reforma política, econòmica i moral. I com més tard es comenci a atacar l'arrel dels problemes econòmics i socials, en lloc de maltractar els qui en pateixen les conseqüències, més ens acostam a la ruptura que, sense cap il·lusió, apunten Piketty i Costa. En altres èpoques de la història, la classe dirigent va ser prou espavilada per emprendre reformes estructurals: moltes vegades no els movia la generositat sinó l'instint de supervivència. L'estat del benestar, avui reivindicat per l'esquerra, va ser en bona part una concessió de les elits polítiques i econòmiques per frenar la revolució. Avui també seria desitjable que les autèntiques reformes fossin el fruit d'un consens, però cada dia sembla més evident que l'única via de sortida passa pel conflicte, la ruptura, el trauma. Ens podem fer mal en l'intent, és clar. Però sembla que ens hi obliguin.

stats