OPINIÓ

El binomi PP-fems

La greu crisi de l’abocador de Milà ha fet evident que la pèssima gestió del PP amb els residus de Menorca ens acabarà costant un ull de la cara. Milà centrava i continua centrant tota la nostra atenció, perquè és el nyap més gros i més car. Però no ens confonguem: Milà no és tot el problema. La deixadesa i la improvisació del govern insular del PP, i del conseller Fernando Villalonga en particular, durant els últims quatre anys, han provocat la ruptura d’un model integrat per al tractament dels residus. Milà és tan sols la punta de l’iceberg. Però anem a pams: centrem-nos primer en aquesta qüestió, i després obrirem el focus per tenir una visió de conjunt de la gravíssima situació creada i apuntar les possibles vies de solució.

Fa dos mesos vaig escriure en aquestes pàgines que si el tancament provisional de Milà implicava que el fems de Menorca s’havia de dur a incinerar a Palma, el cost seria més del doble del que fins ara hem pagat els menorquins. Per prudència no vaig apuntar una xifra concreta, però temia que ens féssim més a prop del triple que del doble. Desgraciadament, encara vaig ser massa optimista: s’han complert els pitjors pronòstics i el preu final multiplica per set el cost del tractament del fems de Menorca. Les dotze mil tones de fems menorquí que es cremaran a Son Reus en els propers tres mesos ens costaran 2,2 milions d’euros, 24 per habitant. Un disbarat.

Però, hi insistesc: aquesta és tan sols la cirereta pudent del pastís de fems que ens ha preparat el PP. Aquest preu exorbitant és l’aspecte més cridaner d’aquesta crisi, però en el fons no és el més important. La qüestió decisiva és què passarà després d’aquests tres mesos de traginar fems a Son Reus. Si, com és d’esperar, dintre d’aquest termini els problemes de seguretat ambiental de la planta Milà es resolen i l’abocador torna a obrir, certament farem un alè. Però, i llavors què? Fins quan?

L’any 2006 es va aprovar el Pla Director de Residus de Menorca. Va ser el resultat d’anys de diàleg social i polític, d’estudis econòmics, territorials i ambientals, de múltiples aportacions tècniques. L’objectiu era concretar en una sola eina la gestió integral dels residus de Menorca. L’ànima d’aquest Pla, pensat per a una illa petita i fràgil, és la reducció dels residus generats, la reutilització, el reciclatge i, finalment, minimitzar el rebuig, destinat a l’abocador de Milà. Açò és molt important: Milà és el final de la cadena, no el centre del procés. El Pla Director preveu el que s’ha de fer amb la matèria orgànica, amb els residus voluminosos, amb les restes de la construcció, amb els residus perillosos i especials com els generats per la indústria bijutera. I, a més a més, aquest Pla integra la funció mediambiental i la perspectiva social, ja que incorpora projectes específics perquè la gestió de residus doni feina i formació a persones en risc d’exclusió social, amb possibilitats baixes d’una inserció laboral normalitzada. Tot està dissenyat d’una manera coherent, es preveuen quantes i on han de ser les instal·lacions per al tractament de cada tipus de residu. I, per cert: aquest model, ben gestionat, és molt més barat que incinerar els residus, que és el que fan a Mallorca. La solució menorquina dissenyada pel Pla de Residus és de més qualitat ambiental, socialment més profitosa i més econòmica per als ciutadans.

Què ha passat, però, aquests últims anys? Que el PP, en lloc de plantejar solucions globals i aplicar de manera ordenada la racionalitat del Pla de Residus, ha fet allò que millor sap fer: apedaçar els problemes puntuals amb decisions provisionals, improvisar per al curt termini abandonant la visió coherent i global del Pla Director, i activar la repartidora de favors per atendre les demandes d’unes poques empreses amigues o amb prou capacitat de pressió per condicionar les decisions polítiques, impossibilitant, a la pràctica, la viabilitat dels projectes d’inserció social que incorporava el Pla. El resultat, lògic i conseqüent, és el desgavell amb què ens trobam avui: menys seguretat ambiental, abandonament de la funció social, i cost més elevat per als contribuents.

Què s’ha de fer a partir d’ara? Per començar, no enganyar ningú: és impossible mantenir en el futur una taxa tan barata com la que teníem abans d’aquesta crisi si volem arreglar els problemes ocasionats per la mala gestió del PP, si volem respondre adequadament a les necessitats actuals i futures. En els anys que vénen, la revisió i reorganització del tractament dels residus ens costarà esforços i doblers. Ara bé: si continuam amb el no-model amiguista i clientelar del PP, la factura que haurem de pagar els ciutadans serà astronòmica i el tractament dels residus no serà el que ha de tenir una illa que presumeix de ser Reserva de la Biosfera. Si, per contra, optam per revisar i actualitzar el Pla Director i avançar cap a una gestió sostenible dels residus, ens sortirà menys car i el medi ambient de Menorca ho agrairà durant dècades. Nosaltres triam: o seguim amb el binomi PP-fems, de resultats nefastos i pudents, o començam, des d’ara mateix, a construir l’alternativa.