OPINIÓ

Quan la contradicció és la garantia

Els puc fer una petita confessió? Els dies posteriors al brutal atemptat de París contra la revista 'Charlie Hebdo', servidor no vaig fer servir el ja famosíssim #JeSuisCharlie. Ni en francès, ni en català, ni en llenguatge de signes. És clar que el dia de l’atemptat –i els que van seguir– em van envair el dolor i la ràbia per aquest nou disbarat, injustificable com tots els altres, del terrorisme islamista. En cap moment no vaig dubtar de quina banda estava en una lluita de plomes contra bales. I sí, també sostenc que la llibertat d’expressió és un dret fonamental i inalienable, que hem de reivindicar sobretot quan perilla o és directament conculcat.

Per què, idò, no vaig subscriure la divisa que unia totes les persones d’arreu del món que compartim aquests valors? Simplement perquè en altres ocasions he vingut a dir que jo no som Charlie. He dit i he escrit que no m’agraden certes manifestacions satíriques, d’aquesta i d’altres publicacions, que consider grolleres, ofensives, de mal gust. I, tanmateix, sempre he defensat –i ho continuaré fent– el dret de 'Charlie Hebdo' i de qualsevol persona a exercir la llibertat d’expressió per fer coses que em caiguin tortes. Si volen, puc resumir la meva posició amb aquella màxima apòcrifa atribuïda a Voltaire: “No estic d'acord amb el que diu vostè, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho”.

Des dels primers moments, però sobretot a partir del diumenge 11 de gener, jornada de les multitudinàries manifestacions a França, el debat que ha suscitat aquesta tragèdia ha entrat en una espiral de complexitat i contradiccions. En primer lloc, la discussió bascula entre els qui sostenen el valor absolut de la llibertat d’expressió, que no s’ha d’arronsar davant res, i els qui, tot i estar en contra de la censura, consideren que l’exercici d’aquesta llibertat ha de tenir algun tipus de limitació, ni que sigui la que cadascú s’autoimposi. Els primers consideren que la més mínima autocensura ja és una concessió als intolerants. Els segons sostenen que val la pena fer un cert esforç en benefici d’altres objectius: la concòrdia, l’esforç per encaixar les diferències creixents dins una societat plural. Aquests segons serien, per entendre’ns, de l’escola de sant Pau, que deia allò de tot m’és permès, però no tot m’edifica.

S’entén, pel que he dit abans, que aquesta és la meva posició. I assumesc que té un punt de contradicció: dir això i no haver subscrit el #JeSuisCharlie, quan era obvi que proclamar l’eslògan no significava adoptar els punts de vista de la revista, sinó solament expressar la solidaritat amb les víctimes i el rebuig al terrorisme. D’acord.

Però és que tot plegat és contradictori, aquests dies. Parlem, per exemple, de la gran manifestació de París: com ha apuntat amb sagacitat el periodista Manuel Cuyàs, la marxa estava formada per una gent que anava darrere –els ciutadans– defensant la llibertat d’expressió, i una gent que anava davant –Hollande i tots els mandataris estrangers– que el mateix matí ja s’havien reunit per veure com la poden limitar. I què hi feia allà Rajoy clamant per la llibertat, quan a Madrid promou la llei mordassa? Una altra contradicció, tan evident com preocupant: tothom s’omple la boca contra la pena de mort, però ningú no ha xistat per l’execució sumària dels terroristes de París. Fins i tot, allà i aquí, n’hi ha que s’hi recreen i treuen pit, com el vomitiu titular de l''ABC' del 10 de gener: “França venja els seus morts”. Les contradiccions arriben fins a la mateixa revista 'Charlie Hebdo': aquests dies també s’ha sabut que l’any 2008 va fer fora un dibuixant per haver fet un acudit antisemita a propòsit del fill de Sarkozy. O és que pegar al moro és gratis però pegar al jueu és lleig?

I tirant de veta arribam fins al Papa, que aquesta vegada s’ha mostrat humà, massa humà. En lloc de dir el que se li esperava, citant Lluc sis vint-i-nou –allò de parar l’altra galta– va i es despenja amb un suggeriment de punyada en cas d’ofensa materna. Déu n’hi do.

On som, idò? Alguna idea per sortir del laberint, per superar tanta contradicció? Estic obert a suggeriments, però de moment em sent més procliu a pensar que la solució és, justament, la contradicció. O, si més no, la garantia de poder continuar pensant, debatent, discutint, rient i insultant sense acabar mai de rompre els ponts ni oblidar que, al capdavall, el veritable argument d’aquesta pel·lícula no és la supervivència, sinó la convivència.