Quan la dreta era culta

Ara resulta que el grupuscle gonella menorquí reivindica la figura del periodista i escriptor Àngel Ruiz i Pablo. Se’l fan seu, diuen, com a autor bilingüe que escrivia en menorquí, oposant-lo als altres escriptors menorquins, d’ahir i d’avui, que s’han venut a l’imperialisme catalanista i escriuen en català de Barcelona (sic). Si a Mallorca n’hi ha que pretenen convertir Antoni Maria Alcover en fundador de la secta paranoica del báléà, a Menorca no podíem ser manco. És clar que per apuntalar el seu Ruiz i Pablo hauran de recórrer a l’argúcia habitual en aquests casos: mutilar les cites de l’autor o treure-les de context, fer-li dir el que no diu, i mostrar únicament allò que interessi del personatge, maldant per ocultar qualsevol detallet que pogués invalidar la seva farsa. Tot, és clar, ben embolicat en la ridícula retòrica de lo nostro per acabar construint un ninot, una caricatura. No passeu ànsia, que se’ls veu venir: de Ruiz i Pablo n’exhibiran L’amo en Xec de s’Ullastrar, obra escrita amb un registre dialectal acusat i amb article salat. Però què faran amb altres proses seves, com la primera de l’aplec Del cor de la terra, que, ves per on, comença dient: “El sol, sota un cel sense núvols, flamejava. El rostoll, ressec, les figueres dels voltants de les cases, els abatzers del camí, tot cruixia com un incendi?”. Ui, tant d’article literari... tal vegada no sona prou menorquí, açò. Estoja-ho, i no diguis res a ningú.

Què pensarien Ruiz i Pablo i els altres pioners de la recuperació de la llengua catalana a les nostres illes, si obrissin un ull i veiessin que una guarda de cretins desfiguren el seu llegat i es presenten com els seus hereus? És cert, com diu Mario Vargas Llosa, que una de les veritats més incòmodes de la literatura és que un escriptor mai no sap per a qui treballa. En un breu assaig sobre la novel·la El llop estepari, de Hermann Hesse, Vargas Llosa reflexiona sobre el fet que les obres literàries, un cop adoptades pel públic, poden adquirir una significació, generar una mitologia o lliurar un missatge que aquell autor no va preveure i que, potser, ni tan sols aprovaria. Però Vargas Llosa es refereix al fet que l’autor mai no controla tots els ressorts que mou, i que per tant la seva obra pot acabar revelant alguna cosa distinta d’allò que el creador volia comunicar. En canvi, el cas més nostrat que comentàvem és diferent: aquí no parlam d’una interpretació lliure de les entranyes ocultes d’una obra, sinó d’una grollera usurpació manipuladora, de l’apropiació distorsionada i oportunista d’uns autors per legitimar, amb la seva cita d’autoritat, una determinada posició ideològica.

I és que -ja ho sabem, però no estarà de més repetir-ho- l’autèntica naturalesa de tot el cafarnaüm gonella no és lingüística, ni cultural, ni tan sols folklòrica, sinó netament i exclusivament política. Els promotors de l’estafa saben bé que si agiten el sentimentalisme ultralocal captivaran l’atenció d’una part de la parròquia, però la seva activitat és un acte de servei a la dreta que ens governa. Aquesta és la realitat, i la tragèdia de tot plegat: que aquesta dreta no té res a veure amb aquells regionalistes conservadors de la primeria del segle XX.

Nascut al Castell l’any 1865, Àngel Ruiz i Pablo va col·laborar amb la premsa de Menorca i Mallorca, i a partir de 1911, traslladat a Barcelona, va escriure per a diversos diaris, en especial La Vanguardia. També va escriure poesia, articles, i novel·la costumista. La seva ideologia és tradicionalista, conservadora, i va evolucionar cap al regionalisme justament per oposició al liberalisme modernitzador: Ruiz i Pablo considera el centralisme com l’arma més poderosa i eficaç del liberalisme per dissoldre els valors tradicionals vinculats a l’amor a la terra i als costums propers, i per açò es fa regionalista.

Però Ruiz i Pablo, com mossèn Alcover i els altres pioners de la recuperació de les nostres lletres, no sols eren gent de dretes. El seu interès i el seu compromís amb la llengua i la cultura pròpies arranquen, certament, de la mentalitat tradicionalista, però és impossible establir cap lligam, cap línia de continuïtat entre la seva obra i la bufonada gonella, ja sigui en la lamentable versió institucional que patim ara mateix, com en la dimensió associativa. Perquè més enllà de qualsevol proximitat ideològica, els separa un abisme infranquejable: aquells autors eren gent intel·ligent i culta que treballaven pel país, i l’interès per la seva obra perdura perquè, precisament, més enllà de la seva ideologia, el seu testimoni de servei al poble i de lleialtat a la cultura encara és un mirall que convida a mirar-nos-hi. Per contra, la dreta que avui ens governa és, per vocació o per assimilació, la més inculta que mai ha tingut aquest país, i la seva intenció no és recuperar res sinó destruir tant com puguin. Qualsevol intent per establir una relació de semblança entre aquesta turba i aquells intel·lectuals de la dreta regionalista de fa un segle és poc més que una desafortunada extravagància.