L’atenció que mereix Podem des de la seva inesperada eclosió és un senyal inequívoc que, a la fi, alguna cosa es mou en el pati polític espanyol. Les eleccions europees, que molts partits tractaven com una cita de pa amb fonteta, un entreteniment de mitja legislatura per anar fent proves o per retirar els seus elefants, de cop i volta s’ha convertit en un mos mal de pair. Perquè no es tracta d’un fenomen semblant al que l’any 1989 va representar Ruiz Mateos, quan amb sis-cents mil vots va treure dos eurodiputats. Tant Ruiz Mateos com Podem són una expressió de malestar, però mentre que Ruiz Mateos únicament va ser açò i tot d’una es va desinflar, Podem, en canvi, a més de duplicar els vots que va obtenir l’inefable empresari andalús i guanyar cinc escons a l’Eurocambra, es confirma com una tendència de vot a l’alça a tots els estudis demoscòpics posteriors.
Açò, amb tota lògica, és percebut com una amenaça pels partits que veuen perillar la fidelitat del seu electorat davant l’aferradissa nova música de moda. Però més enllà dels comprensibles atacs de banyes, el fenomen Podem és analitzat i sotmès a una crítica minuciosa per molta altra gent que no hi té res a perdre ni a guanyar. A la formació de Pablo Iglesias se li retreu l’excessiva dependència mediàtica del seu èxit; la seva inexperiència transmetent la sensació que han inventat la pólvora; el personalisme desmesurat del seu lideratge, que xoca amb el discurs de la radicalitat democràtica; el contrast entre la coherència del discurs del seu únic líder conegut i les contradiccions entre el que expliquen representants dels cercles regionals o locals; el desarrelament, la desconeixença o la falta d’atenció a les circumstàncies de cada territori -a Balears, de moment és més Podemos que Podem-, més enllà dels temes genèrics que funcionen en el format televisiu. I seria injust, a més de fals, reduir aquestes crítiques a una pura manifestació defensiva d’anticossos generats pel sistema -la casta- i els seus derivats perquè se senten amenaçats.
Sigui com sigui, el discurs de Podem connecta amb facilitat amb les preocupacions i els centres d’interès de molts ciutadans. Açò se li ha de reconèixer i se li ha d’agrair. L’esquerra tradicional, els partits que ja existien abans d’aquest terratrèmol, s’han adonat que açò no va de broma. Benvinguda sigui la sacsejada, idò. Però què fan ara aquests partits per situar-se en les noves coordenades? En la meva opinió, moltes formacions progressistes participen de la mateixa sensibilitat que Podem i ho veien venir, de manera que molt abans de l’aparició de Pablo Iglesias ja havien dut a terme processos d’obertura i participació, democratització interna, renovació del seu discurs, suma de diverses sigles en plataformes més amples... Una altra qüestió és si ho han sabut o pogut traslladar a la ciutadania; i aquí hi té molt a veure el silenci amb què bona part de les plataformes mediàtiques tracten aquestes formacions.
L’única formació que davant el símptoma Podem ha respost amb una actitud conservadora, amb la reafirmació dels vells patrons que, justament, són els que Podem ha posat en relleu i que nodreixen el malestar de l’electorat progressista amb les formacions tradicionals, és el PSOE. En la seva primera compareixença pública després del congrés, Vicenç Tur i Elena Baquero, representants menorquins al nou comitè federal, han declarat que “Podem ha estat un revulsiu per posar-nos les piles”. No dubt de la sinceritat de les seves paraules, però els senyals que emet la nova direcció del PSOE van precisament en la direcció contrària. Els primers gestos de Pedro Sánchez no han estat per mostrar a la ciutadania que alguna cosa ha canviat, sinó per assegurar als dirigents que l’han catapultat a la secretaria general, i en especial a Susana Díaz -la líder del partit conservador d’Andalusia- que no han de passar pena per res. Sánchez ha tingut l’oportunitat de facilitar l’obertura a l’esquerra donant més joc a Pérez Tapias i, per contra, ha optat per marginar-lo; aquest, al seu torn, adverteix Sánchez que no es deixi encantar pels cants de sirena del centre. Davant el procés sobiranista català, Sánchez va cometre una errada imperdonable en posar dins el mateix sac la violència de gènere i l’independentisme, i discurs rere discurs, mentre critica amb merescuda duresa la corrupció existent a Catalunya, guarda un vergonyós silenci sobre el frau dels ERO andalusos, no fos cas que la senyora se li enfadi. En definitiva, uns primers compassos que justifiquen i alimenten el temor de molts ciutadans progressistes: que el “nou” PSOE vulgui ser més centre que esquerra per pescar dins l’electorat del PP, i que estigui preparant el terreny per a una gran coalició PP-PSOE en el cas que tots dos rebin un sever correctiu a les properes eleccions generals.
El problema, en definitiva, no és Podem: amb totes les seves contradiccions i impureses, Podem és el símptoma. El problema és el PSOE.
