LA MARATÓ DE BARCELONA

Coses que passen en 42,195 quilòmetres

La millor cosa de la marató és que la distància en si no s’entrena

De molt lluny veig el confeti i això deu voler dir que els primers ja corren. Al meu costat la realitat és bastant menys èpica: una fila de set o vuit corredors homes orinen a la mateixa tanca que separa la cursa del carrer, sense que els importi gens ni mica la mirada de la gent que camina a no més de vint metres. Sovint penso que sortir de nit i fer curses no són activitats tan diferents, en tots dos casos hi ha molt de dòping i la gent pixa a qualsevol lloc.

Davant meu, esperant per començar a córrer, hi ha homes i dones que semblen preparats per a la guerra: van amb cinturons carregats de petits tubs de plàstic amb els anomenats gels energètics, substàncies gelatinoses a base de sucre, hidrats de carboni, cafeïna... El que sigui per donar més de si i donar-ho ara. N’hi ha per abans, per durant, per després, hi ha qui s’hi ha dibuixat amb retolador el quilòmetre en el qual ingerirà cadascuna de les dosis. Tot està a punt, Smells like crisi dels 40 spirit. És curiós perquè el moment de passar sota l’arc de sortida pot arribar a ser més emocionant que el de l’arribada; tothom que és allà sap el que ha calgut fer per arribar-hi.

La Caballé i el Freddie Mercury que no hi faltin, però al meu cap James Murphy i tots els LCD canten The time has come, the time has come today, i de sobte tinc més ganes de saltar que de córrer. Als primers quilòmetres sento les primeres discussions de parella: “Jo només et dic que crec que anem massa forts”. És un bon moment per aclarir amb la meva parella que això nostre és amor lliure i que ningú retraurà cap canvi de ritme quan siguem al final. Arribem al Camp Nou, i el Jasper, de Dinamarca, no pot resistir-se a parar i fer-se una selfie. El volum d’estrangers és impressionant: Naoki, Francesco, Phillipe... Entre la gent que anima hi ha banderes de tot tipus. A la Gran Via comencen a aparèixer els primers participants d’una de les disciplines paral·leles i estrella de la marató: gent que creua la cursa. Les senyores grans són especialment aficionades a aquest esport de risc, i alguna s’hi atreveix, diari sota el braç, sense ni mirar. L’altra gran cursa la fan els acompanyants entre els passadissos del metro: seguir algú que fa la marató és cansat i requereix molta estratègia. La gent t’aplaudeix, la gent t’anima, la gent et diu pel nom que portes escrit al dorsal. La línia blava pintada a l’asfalt que marca el traçat de la marató està acompanyada a trossos d’una altra línia groga. Llaços grocs per tot arreu. Els quilòmetres passen volant. La millor cosa de la marató és que la distància en si no s’entrena. Fas entrenaments de 25, 30 i potser 34 quilòmetres, però a partir d’un cert moment la cursa és una terra incògnita.

Als últims quilòmetres les baixes es multipliquen: rampes, estrebades, zombis i llàgrimes. Cap d’aquestes imatges colpidores superarà la que m’ha retornat el mirall a les sis del matí mentre m’untava els mugrons amb vaselina. Creuo l’arribada i dec fer mala cara perquè un voluntari de la Creu Roja em diu: “Are you ok? ” I en lloc de respondre-li em surt abraçar-lo.