Els secrets del clima del passat els té l’Església

MeteoròlegGairebé no havia tingut temps d’explicar-li el motiu de la meva trucada quan el doctor Mariano Barriendos em va interrompre convençut: “Sí, això és un nivell 1”. Aquesta setmana s’ha sabut que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha instat els diocesans a resar perquè arribi la pluja, una litúrgia que, instintivament, el doctor Barriendos, meitat historiador meitat climatòleg, havia col·locat a la seva escala de gravetat segons el nivell de sequera. Ell és l’inventor d’un curiós mètode indirecte per conèixer el clima d’abans dels aparells meteorològics, que es basa en la idea simple que la cerimònia litúrgica que es du a terme en cas de greu sequera o de greus inundacions és més extraordinària com més greu és l’episodi.

Pelegrinatges a Montserrat

Després d’anys de feina s’ha establert una escala de l’1 al 5 per catalogar els episodis, que van d’un nivell 1 d’oracions preventives, fins al nivell 5 de grans pelegrinatges en massa fins a Montserrat. Entremig es passa per processons públiques i immersió de relíquies en aigua. Tot ha quedat registrat als arxius eclesiàstics, però també als municipals: com més cerimònia, més sants i més complexitat, més costos. Les formalitats litúrgiques són estrictes, i molt formals, unes característiques que han fet que en un període de 400 anys les cerimònies gairebé no hagin variat gens. Això facilita la comparació entre els episodis i dóna homogeneïtat a les dades. A Barcelona hi ha cerimònies registrades des del 1520, i la sèrie s’interromp bruscament el 1820, enmig d’una de les sequeres més greus viscudes des de llavors. Segons Barriendos, en aquell moment les cerimònies es deixen de fer a la ciutat perquè els ciutadans es revolten i apedreguen els capellans durant la litúrgia, cosa que porta a abolir-les. En entorns més rurals hi ha sèries sense interrupció fins al segle XX.

La idea d’investigar en aquesta línia li va sorgir als anys 90, quan després d’estudiar història va entrar en contacte amb la geografia. La incredulitat inicial dels climatòlegs de la Universitat de Barcelona es va començar a esvair quan, en comparar els resultats de les seves investigacions amb els d’altres mètodes de paleoclimatologia, les coincidències eren clares. Avui el mètode s’ha començat a practicar en diferents grups de treball de l’Aragó, de Múrcia, de l’Amèrica Llatina i també del sud d’Itàlia, tot i que el doctor Barriendos no té inconvenient a explicar que les seves idees han aixecat polseguera en alguns congressos. “Això és una perversió”, assegura que li van etzibar mentre explicava les seves pràctiques en una xerrada als Estats Units.

Molta feina a fer

Com la majoria dels seus col·legues, Barriendos es queixa dels recursos que es destinen a la recerca. Segons ell, només s’han treballat amb finalitats climatològiques els arxius de set o vuit ciutats, una xifra que amb més recursos podria arribar a 40 o 50. Una feina a fer que podria aportar una informació molt valuosa sobre episodis extrems d’inundacions i de sequeres. És ben clar que la informació que ens mostren les dades instrumentals és només un píxel en la fotografia de la història del clima, i que per estar preparats per a episodis extrems cal poder veure més part de la foto. Barriendos no entén que amb la informació que tenim a l’abast continuïn passant casos com el de la mort de quatre persones grans a Agramunt a causa del desbordament del riu Sió fa tres mesos. En un dels comentaris de la notícia que publicàvem a l’ARA llavors, un lector deia: “Això es fàcil de dir, però en certs municipis no es recorden pluges així”. Potser si es remena entre els arxius, els sants ens donaran la dada que ens falta.