Antonio Gómez vs. Antoni Pastor

Aquests dies, una vegada més, el debat al Parlament de les Illes no ha estat per donar llum a la ciutadania. Per dir-ho d’alguna manera més descriptiva que poètica, podríem dir que ni el to, ni els insults, ni les mirades de menyspreu han estat, ni tan sols, a l’altura de la pobresa dialèctica habitual d’alguns dels nostres parlamentaris. Ni sant Déu ni sant Demòstenes ens han volgut fer la gràcia de dotar-nos d’oradors amb el do de la paraula. Dimarts passat, el vicepresident Gómez, indignat amb Toni Pastor, li va dir, davant tota la resta de parlamentaris i dels mitjans de comunicació: “Vostè no té, ni ha tingut mai, ni ofici ni benefici. Vostè és un vividor de la política”. Paraules dures però, sobretot, injustes. Jo no tenc gaire clar com ha entrat Gómez en el món de la política, tot i que no crec equivocar-me massa pensant que ho va fer de la mà de José Ramón Bauzá, que no és mala mà per a aquests oficis. El que vull dir és que el senyor Gómez no ha passat per cap garbell o procés de selecció electoral. El senyor Pastor, sí. Per mi, el senyor Pastor, amb qui no m’uneix cap amistat especial, com no sigui la coincidència ideològica amb alguns dels principis que ell fa públics i defensa, em sembla un polític respectable i pareix que això és el mateix que pensen la majoria de ciutadans del municipi de Manacor. El senyor Gómez ha dut els seus comentaris més enllà de l’insult personal, emprant la crítica ideològica. Segons el senyor Gómez, el senyor Pastor és mes sensible als símbols catalanistes que als que identifiquen les Balears. Pastor mai ho ha dit, això, però tampoc no crec que ho desmenteixi. Catalunya, per alguns, és part d’una pàtria comuna, d’una cultura comuna i d’una identitat compartida. Per altres, Catalunya és l’enemic a batre; el català, una llengua sobrant, i l’única història que ens dignifica és la que comença amb els Reis Catòlics. El senyor Gómez, si no estic del tot equivocat, fa part d’aquest segon grup on hi cap una Llei de símbols que, segons el punt de vista del senyor Pastor, és un instrument excloent, i segons el punt de vista del senyor Gómez, és, simplement, un instrument legal aprovat per un parlament legítim. La legalitat és allò que en diu la llei i la llei, el que diu, és allò que volen que digui els que la fan: ni més ni menys.

Llegint alguns cometaris de la premsa digital sobre aquesta història, he trobat un tweet que, amb la sobrietat pròpia d’aquest model de comunicació, deia: “orellut li va dir l’ase al porc”. Vist el prestigi que avui honora la classe política, utilitzar com a insult entre iguals el fet que un sigui un professional de la política no sembla, precisament, una bona idea.

El senyor Gómez és un polític d’idees evidents, però no per això menys legítimes. El senyor Pastor és un polític d’idees legítimes, tot i que no siguin tan evidents com les del senyor Gómez. Durant anys, l’un i l’altre coincidiren en el terreny de les idees polítiques i potser, fins i tot, més enllà. Avui, els seus camins ideològics s’han allunyat, com tantes vegades passa a la vida real. Tot i que el nou camí, el de l’insult i la desqualificació, no sigui el més aconsellable. Entretant, els ciutadans comuns ens continuarem avorrint i esperarem, per si fos el cas, alguna intervenció parlamentària que, a més de contundent i demolidora, tengui certa gràcia. Com quan aquella diputada de l’oposició va dir a Winston Churchill, en ple debat parlamentari, encabronada per un comentari del polític conservador: “Si jo fos la seva dona, els dematins li posaria arsènic al te”. A la qual cosa Churchill va contestar-li: “I si jo fos el seu marit, senyora, el me beuria”. Això sí que és mala llet i té gràcia, fins i tot si qui ho digués fos el senyor Gómez. Això d’aquests dies passats no en té gens ni mica, de gràcia. Pot ser que el millor sigui que ens ho facem mirar abans de continuar fent i dient ximpleries.