Democràcia? Parlem-ne!

Votem els nostres governants perquè ens protegeixin dels nostres drets elementals, respectin els valors que donen sentit a la democràcia i compleixin les seves promeses. Aquesta és l'essència del pacte democràtic.

Quan una de les parts incompleix les seves obligacions, el que es produeix és la ruptura del consens i la seva conseqüència és la desafecció dels ciutadans, que durà, inevitablement, a la desobediència i a la insubordinació. Avui, el que succeeix al nostre país és que aquests principis, bàsics i elementals, no són respectats ni pels nostres governants ni pels partits de l'oposició.

Contra el principi d'un home, un vot, que consagra la ciència política i els exemples més sòlids dels estats democràtics, a Espanya regeix el principi del vot desigual, conseqüència del pacte constitucional de la transició, que estableix un sistema electoral pensat per afavorir els partits perifèrics i els partits majoritaris (bipartidisme).

A Espanya no tots els ciutadans som iguals davant la llei; en alguns casos, per raó de simple influència o estatus i, en altres, per disposició de la màxima norma legal, com ho és el fet que el rei d'Espanya, per disposició constitucional, sigui inimputable.

D'altra banda, els nostres jutjats i tribunals, tot i que, en conjunt, siguin unes de les institucions més ben valorades del país, es troben saturats i impotents per resoldre els assumptes en terminis raonables. Ja es coneix l'aforisme: La justícia tardana no és justícia. Un titular d'aquests dies d'un diari local ho explica molt bé: "Un jutjat cita per al 2015 els testimonis d'un accident que va tenir lloc en el 2008".

Pel que pugui fer al dret a una feina o a un habitatge digne, no calen més comentaris que els que repeteixen sense treva els titulars de tots els mitjans. Habitatge: 3.400.000 habitatges buits a tot l'Estat; 500 desnonaments al dia. Treball: 22,16% d'atur (57,22% entre els joves de menys de 25 anys), xifra que fa un total de 6.202.700 aturats.

Pel que fa al dret a una sanitat universal i gratuïta, no és solament la mort recent d'un senegalès malalt de tuberculosi per falta d'assistència, o la retirada d'una pròtesi a un jove immigrant perquè no podia pagar-la, o la jubilació forçada de centenars de metges actius i plenament capacitats, o els intents de tancament d'hospitals, tot en pro de l'austeritat, el que ens ha de preocupar, el que veritablement ens ha de preocupar, és que, tard o prest, les víctimes serem nosaltres mateixos. Com diu aquell famós poema, erradament atribuït a Bertol Brecht: "Quan vingueren per emportar-se'n els comunistes, els jueus, els sindicalistes o els catòlics, jo no vaig dir res, perquè no era cap d'ells; així que, quan vingueren a per mi, ja no quedava ningú per defensar-me".

La relació dels fets precedent no són la descripció de la malaltia, sinó, tan sols, un resum d'alguns dels símptomes. La malaltia és el fet d'haver convertit un text constitucional, adaptat a unes circumstàncies molt concretes, en un devocionari de la democràcia. En primer lloc, se'ns ha repetit, fins al punt de convertir-ho en una veritat revelada, que la Constitució espanyola va ser fruit del consens i del diàleg, obviant que, a la mateixa taula on els vertaders demòcrates volien convertir Espanya en un estat de dret, modern i democràtic, també hi eren assegudes les forces residuals del franquisme, amb les quals se'n va haver de consensuar el text, motiu evident de contaminació no democràtica i de la imposició de valors i principis morals i patriòtics que ens han mantingut, durant tots aquests anys, escorats pel contrapès d'ideologies superades. En segon terme, la presència majoritària, en nombre i influència, a la taula negociadora, dels representants dels partits polítics que, defensant interessos exclusius, feren transferir i traslladar a la Constitució, en nom de la governabilitat del país, una representativitat, unes facultats i uns poders sobreponderats que han tingut, com a resultat final, la transformació d'un estat, intencionalment democràtic, en una partitocràcia asfixiant i descoratjadora. Sense oblidar que, com a part d'aquest joc interessat, s'establí el sistema de llistes tancades, que ha aconseguit garantir la submissió de tots els aspirants, el vot en ramat de tots els parlamentaris i la instauració del clientelisme com a mode de supervivència pràctic. Ja ens ho va explicar l'historiador Eric Hobsbawn: "En general, la democràcia s'utilitza per justificar les estructures de classe i els poders existents: 'Vostès són el poble i la seva sobirania consisteix a poder votar cada quatre anys, la qual cosa vol dir que nosaltres, el govern, representam la legitimitat, fins i tot, per als que no ens han votat. Fins a les properes eleccions no podran fer gran cosa amb el seu interès. Mentrestant, els que governam som nosaltres perquè representam el poble i tot el que feim ho feim pel bé del poble".

Per concloure, si el que volem és recuperar l'afecte i el respecte de la ciutadania per la classe dirigent i dotar-la de l'autoritat i de la legitimitat necessària per tal de poder afrontar el repte que suposa resoldre la profunda crisi política, moral i econòmica que ens assola, el que cal, no és regenerar la democràcia vigent, sinó, més aviat, reinventar-la, adaptant-la a les noves sensibilitats i a les noves realitats nacionals, socials i tecnològiques. Començant per consensuar un nou text constitucional i, aquesta vagada sí, pactar-lo solament entre demòcrates que, a més a més, i si fos possible, haguessin fet vot de pobresa per tal d'alliberar-se de la pesada càrrega del vot d'obediència, la qual cosa potser els permetria, als representants de la classe política, fer renúncia, regenerant-se amb els seus propis vots de l'escandalós llistat de privilegis que els han convertit en una autèntica casta, allunyada de la resta dels ciutadans i, tantes vagades, indiferents a la impotència i als patiments dels individus comuns.