Ètica és allò que els altres no tenen

Fernando Savater cita com una definició de l'ètica aquella que diu: ètica és tot allò que falta als altres. Aquesta definició explica molt bé per què l'ètica no sol ser mai autocrítica. Les dictadures són, per definició, activadores de totes les males pràctiques i immoralitats imaginables. La justícia no és independent; el poder legislatiu està a les ordres del poder executiu; els partits polítics són instruments rebutjats i perseguits. Les dictadures són uns sistemes de casta ideològica on una part mínima de la societat controla tota la resta servint-se, si és necesari, de la violència. Les dictadures, com tota obra humana, es degeneren i poden acabar amb allò que en diem un sistema democràtic. La degeneració de les dictadures pot acabar, també, amb un model híbrid que permeti que, sota una aparença de democràcia formal, es preservi l'essència de les dictadures, és a dir, la concentració dels poders amb uns quants pocs que, com a les dictadures pures i sense cap dissimulació, controlin i dominin la resta dels ciutadans. El grup on es concentra el poder sol acabar sent com una gran família. I, com a totes les famílies, a les noces, sempre s'hi veuen els mateixos convidats.

És poc usual a la història que un estat passi d'una dictadura a una democràcia sense l'empenta d'una revolució sagnant. Espanya, després del franquisme, n'és una excepció. I aquesta excepció ha tingut el seu preu i el preu ha estat cedir alguns dels elements essencials de la democràcia a favor de determinades institucions o col·lectius. El pas de la dictadura a la democràcia no és solament suplantar el comandament únic i absolut per la divisió de poders, segons el model de Montesquieu, si més no la distribució absoluta de tots els poders entre tots els ciutadans: una utopia en poden dir, cert, però també és cert que la utopia és l'essència de la vertadera democràcia.

Espanya no ha excel·lit, ni prop fer-hi, per la condició de país democràtic modèlic, per nombroses raons, la principal de les quals és, sens dubte, la falta de solvència i credibilitat democràtica dels partits polítics. I han estat aquests mateixos partits polítics els que, amb molta habilitat i poca vergonya, li han donat la volta al calcetí i han convertit allò que molts han cregut que es tractava d'una democràcia real en una simple democràcia formal on els que decideixen els candidats a les corts, la conformació dels governs, els alts càrrecs a la judicatura i, fins i tot, alguns dels més destacats directius de la gran banca són sempre els mateixos: els que manen als partits polítics. És a dir, unes quantes dotzenes d'individus enfront d'un país de més quaranta milions de ciutadans. Aquesta és la manera amb la qual, aquests individus, tolerats sorprenentment per la resta de la societat (ja veurem fins quan), han pogut preservar el que, fa unes poques línies, definíem com a essència de les dictadures: la concentració amb uns pocs individus dels mateixos poders de què gaudeixen els dictadors, amb una important diferència: sense cap necessitat de fer ús de cap tipus de violència. L'Espanya postfranquista, que va néixer amb vocació de democràcia autèntica, s'ha convertit en la més consolidada de totes les partitocràcies europees, després d'haver passat i superat una llarga etapa de caciquisme residual predemocràtic. Dictadura, caciquisme, partitocràcia, aquest ha estat el procés que hem sofert i contemplat, entre l'embadaliment i la impotència, tots els que fa algunes dècades, mentre corríem davant els grisos, anàvem somiant en la caiguda de la dictadura. És a dir, en el canvi.

La qualitat de la democràcia d'un país es pot mesurar amb molts diferents indicadors, però, molt probablement, el més fiable sigui la taxa de corrupció: com més corrupció, menys qualitat democràtica. La democràcia el que garanteix és el bon funcionament de totes les instàncies de l'estat: la justícia és incorruptible, les lleis són justes perquè neixen d'un parlament autènticament democràtic; els ciutadans, poderosos o no, i els governs han de complir les lleis. I la premsa és insubornable. Amb aquestes premisses, els queda molt poc espai, als corruptes i als corruptors. Però quan les dades són les que patim al nostre país i la corrupció domina tot el sistema, el que això vol dir és que la salut democràtica del país pateix un estat de xoc gravíssim.

Churchill deia que la democràcia és la necessitat que han de tenir els polítics de doblegar-se, de tant en tant, davant l'opinió dels altres. Just el contrari d'aquesta nova estirp de polítics pels qui el més seductor de tots els somnis és aconseguir majories absolutes i així poder evitar haver de doblegar-se davant l'opinió dels altres, siguin mil o siguin cent mil. Els mateixos pels quals el sentit únic de les eleccions és que no tenen ni coneixen altra manera d'accedir al poder. I aquest és el camí més segur cap al desencant, la decepció dels ciutadans i el desprestigi de la classe política. Tot plegat potser sigui un bon moment per recordar allò que deia el cardenal de Retz: "quan els que manen perden la vergonya, els que han d'obeir els perden el respecte".