Opinió 23/04/2014

Justos i falsaris

i
Miquel Capellà
4 min

Molt em tem que vivim en una societat malmesa, on els individus, traint els uns als altres, duts per les seves ambicions personals, la seva cobdícia, la idea de l’èxit personal com a objectiu dominant, juntament amb l’oblit dels valors que, al llarg dels últims segles, havien permès transformar un món cruel i despietat en un món on els justos havien anat trobant el seu espai, separats, en el camp espiritual, del món dels insolidaris, dels fatus, dels egoistes, dels manipuladors i dels falsaris. Avui aquest món ha trabucat, fins al punt que el món polític, virtualment tan ric i complex, ha acabat dividint-se en dos grans i únics hemisferis: la dreta i l’esquerra. Es podria pensar, sens dubte erròniament, que els bons, els justos, són tots en el mateix hemisferi i que els insolidaris i els falsaris caben tots dins l’altre. Tot depèn de qui i des d’on es miri. Potser sigui aquest el pensament que explica el perquè alguns representants de l’esquerra vesteixen els seus discursos de ràbia i indignació quan les seves soflames no tenen més intenció que fer palesa la roïndat dels altres, oblidant els seus propis errors i la seva incapacitat per promoure canvis efectius a la societat. El nostre parlament n’és un bon exemple. Faig referència a l’esquerra perquè ara, qui governa és, com tots sabem, la dreta i la dreta no pot parlar del mal govern dels partits de l’oposició, per raons òbvies. Tot i així, el que sí pot fer i fa és malparlar de l’oposició, substituint la ràbia i la indignació dels uns pel menyspreu per tot el que feren quan eren els altres qui governaven. L’exemple més recent és el de les prospeccions marines: cert que fou el govern de Zapatero el que va aprovar la normativa que ens ha dut a la situació actual, però mai el PP n’havia fet protesta; és clar i convé dir-ho: el fet no honora el partit socialista, com tampoc els honora tot el que està passant a Andalusia. Però avui, al ciutadà preocupat i cada dia més conscient de les destrosses i el mal ús que fem del territori, el que de veritat li interessa és el que pugui passar amb aquest anunciat esquinçament del nostre sòl marí. Pot ser en part per les coses que explica el ministre Soria, a qui pareix que no el molesta gens ni mica la normativa aprovada per l’anterior govern. El debat del petroli, com tant d’altres, és massa seriós perquè pugui governar-lo la ràbia, tantes vagades pura ràbia escènica, o l’oportunisme dialèctic, amb pareguts components escenogràfics: del que es tracta és de fer callar l’altre, el com és el que menys importa: qui domina l’escenari domina el contingut. I aquest és un dels errors polítics més greus del que n’és responsable, sobretot, l’esquerra. I, si volem ser més concrets, l’esquerra de les Illes. Mimetitzar la ràbia emocional i irreflexiva del carrer i comptar el nombre de manifestants i descontents per vots futurs no fa, si més no, posar de manifest la seva incapacitat per entendre quins són els codis que governen la nostre societat, tan illenca, tan tancada i tan mediterrània. Són les propostes i els argumentes creïbles els que podrien redimir l’esquerra dels seus nombrosos errors. El que la majoria espera no és que els que sí haurien de poder canviar les coses reprodueixin el mateix vocabulari de frustració amb el qual ells s’expressen al carrer. El que volen, el que volem, són propostes ben concretes que facin palesa la seva intel·ligència política i la seva capacitat per oferir un projecte creïble i desitjable. Perquè això, des del carrer, no és possible. Propostes, que fora de qualsevol actitud de frustració, certa o fingida, sigui capaç de, si més no, atreure l’atenció dels milers de ciutadans desencantats i obrir un espai d’esperança. Tampoc seran les primàries, repetint jugades i jugadors, les que mouran la ciutadania.

Una de les maneres que tenen els sociòlegs de valorar la maduresa democràtica dels col·lectius de ciutadans és determinar el percentatge d’indecisos respecte d’aquells que tenen el vot decidit fins i tot abans de començar la partida. Simplement perquè aquests darrers són aquells fidels de sempre: els votants de marca, els mateixos que van als mítings i a votar amb idèntic esperit que el d’aquells apassionats del futbol pels qui l’únic àrbitre bo és aquell que més faltes xiula al contrari. Així doncs, el nombre d’indecisos, és a dir, el nombre de votants reflexius, aquells a qui el que els interessa són les propostes, la capacitat, la intel·ligència, l’honorabilitat i la sensibilitat dels qui els volen governar, no es mouran ni per la ràbia ni pels crits ni pels insults. Els crits i la fúria discursiva d’una esquerra indignada que suma a la desconsideració pel contrari, del qual es permet fer judicis absolutament descalcificadors, la convicció de la seva inexpugnable moralitat i la certesa inamovible de les seves conviccions, des d’una indiscutible consciència ètica, és un error antropològic gravíssim, sigui quina sigui la part que caigui dins el parany. Però és que, a més de ser un error gravíssim, és un comportament polític poc democràtic i, el que encara és pitjor, inútil del tot, perquè aquesta no és una bona manera de construir una expectativa de canvi, sinó, més aviat el contrari, el que produeix aquest comportament és aquella avorrida sensació d’esgotament, resumida amb una frase que no fa molt em deia un bon amic: al cap i a la fi, si no tenen capacitat per esbrinar quelcom de bo fet pels altres i, ni tan sols, imaginació per canviar el contingut dels seus insults, vol dir que val la pena que els canviem?

stats