No tornarem a tocar els més dèbils

Això és el que ens ha promès, a les portes de la Conferència Política del PSOE, Elena Valenciano, secretària d'organització d'aquest partit. Ho hem entès, hi ha insistit. Aquesta és la seva conclusió. Jo penso que no, que no ho han entès. És a dir, pot ser que hagin entès una part del problema, però no tenen ni idea de quines en són les causes i, molt menys, les solucions. Cert que la crisi ha fet estralls entre els més dèbils, i els que no ho eren tant, però a mi, el que em fa falta, abans de qualsevol nova promesa, és un reconeixement i un demanar perdó de tots els que ens van governar i ara volen tornar a fer-ho i que, amb els seus errors, amb la seva mandra, amb la seva incompetència i amb la seva irresponsabilitat, ens foteren a empentes fins als fons de l'olla de la crisi i deixaren que, després, alguns, des de fora, tanquessin l'olla. Zapatero fou un error del socialisme, un doble error dels ciutadans -tot i que els votants mai s'equivoquen- i, el que és pitjor de tot, un error de la naturalesa, si és que en política la naturalesa hi té res a dir. Solbes va ser l'únic encert econòmic de Zapatero i el va fer fora. Les tres grans qüestions a les quals havien de fer front els governs de Zapatero eren: l'economia, el model territorial i, per descomptat, el terrorisme. L'única cosa que varen deixar quasi resolta fou el problema del terrorisme, i ja es veu amb quin sentit de gratitud paguem a casa nostra, i a casa dels socialistes, els serveis rebuts.

Tot el que avui estem patint és, en part, de collita pròpia, si acceptem que els que ens governen els hem triat els que votem, i també, i sens dubte, fruit d'algunes herències sumades dels precedents governs, entre els quals, convé no oblidar-ho, també el del senyor Aznar. Pel que fa al model territorial, Zapatero no va superar mai ni la concepció que d'Espanya en poguessin tenir els Reis Catòlics; i, pel que fa a l'economia, molt probablement és el pitjor dels governants que hagi hagut de patir el nostre país des del temps de Primo de Rivera. El que vull dir és que està dins el possible que la senyora Valenciano hagi entès el problema però no les causes reals ni les solucions possibles. Com no sigui que el problema de la senyora Valenciano es limiti, pensant en les properes eleccions, a trobar la manera de guanyar més votants, sobretot entre els més pobres. Dins les propostes de programa que anticipa el PSOE han inclòs la prohibició de tallar la llum, el subministrament d'aigua i la calefacció durant els mesos més freds a les famílies més desfavorides. Qui pot no estar d'acord amb aquestes propostes? Qui podia no estar d'acord amb els ajuts que es varen comprometre amb la Llei de dependència? On i com ha acabat la Llei de dependència? Què en pensen, avui, els minusvàlids, d'aquesta llei? On i com acabaran aquestes noves propostes? El problema no és si el que ens diuen ens agrada més o manco, el problema és si el PSOE, ara com ara, és un partit creïble. Perquè, tot plegat, l'economia és una suma de cent: o les factures es paguen al seu venciment o, si més no, les hauran de pagar els que vénguin darrere, que solem ser sempre els mateixos, és a dir, els ciutadans. Uns firmen la comanda i altres hi posem la butxaca. Perquè els polítics van i vénen, però els ciutadans solament ens n'anem quan ens fan fora perquè ens deixen, precisament, sense llum, sense aigua, sense calefacció i sense feina. És a dir, sense esperança. La senyora Valenciano s'ho hauria de fer mirar. No cal que ens prometin pagar les factures de les seves promeses amb els nostres propis diners, ja estem acostumats a aquest joc immoral, sols que, fins ara, no ens n'havíem acabat d'adonar. El que ens hauria d'explicar la senyora Valenciano és, per començar, per què al senyor Zapatero no se li ha cridat mai l'atenció des del partit; o per què cap altre dirigent socialista no s'ha volgut fer càrrec, ni de paraula, és clar, d'algun d'aquests errors, simplement reconeixent-los. O per què al senyor Griñán, després de l'escàndol de corrupció més vergonyós de tota la història de l'esquerra d'aquest país, el fan senador. O per què a l'exministra Leire Pajín, la de la conjuntura astral, l'envien a Nova York amb un sou de més de 100.000€ anuals. La llista, em creguin, és molt més llarga, així que convé deixar-ho córrer. A mi em costa molt de creure en un partit que amaga els seus errors rere un silenci escandalós i, a més a més, en vol fer, d'aquests errors inexcusables, suport del seu futur immediat repetint promeses fracassades i, a la vegada, vol intentar fer-nos creure que, del que estan parlant és del futur de tots, començant, pobra gent, pel dels més necessitats. Algunes de les coses més elementals que hauria de tenir present la senyora Valenciano, i tots els que dins el partit dels socialistes pensin com ella, si m'ho permeten dir, i sense cap acritud, com en els bons temps, abans de dir-nos en què i amb qui gastaran els nostres doblers, seria, potser, més útil seria que ens expliquin com pensen fer-ho per deixar de tudar, amb ells mateixos i amb els seus afins i amb els afins dels que se suposa que no haurien de ser-ho però que, malauradament, fan part de la mateixa casta, els doblers que tanta falta fan a aquests ciutadans que prometen protegir i que, com han anunciat, ja saben que, ben aviat, no podran pagar ni l'aigua. Però, abans de tot, per tal que els ciutadans que un bon dia ens fiàrem de les seves promeses i, sobretot, de la seva capacitat per dur-les a terme, puguem renovar aquesta confiança que amb tant d'entusiasme reclamen, seria útil saber si, aquest cop, veritablement ho han entès. Per això, el que jo reclamaria és un llistat de reconeixement dels errors comesos. Potser així els ciutadans podríem entendre que, a la fi, els socialistes han entès que d'infal·libles en tenen poca cosa, és a dir, no més que els altres. Aquest podria ser un bon punt de partida que ens podria ajudar a creure que, aquest cop sí, podrien ser capaços de corregir els errors passats. Cosa que, ara mateix, és poc previsible quan un pensa que, com sembla que el que vostè creu, senyora Valenciano, és que l'únic error que cal corregir és fer un ús més generós dels recursos públics, si m'ho permet, retallant les retallades. És a dir, siguem generosos a l'hora de fer la comanda que qui paga, ja ho hem dit abans, són els altres. Em fa ganes tornar-ho dir: malauradament, l'economia és una suma de cent. Jo els voldria creure perquè els que ara ens comanden em fan patir molt, sobretot per aquells a qui vostè ha fet referència abans, però no ens ho posen fàcil. I, quasi per acabar, em permeti una darrera reflexió: Thomas Jefferson, fa gaire bé dos-cents anys, parlà del mateix que ara estem parlant, se'ns va anticipar i ens va deixar dit: "Crec que els ciutadans serien més feliços si fossin capaços d'evitar que el govern malgastés els recursos que generen els ciutadans mateixos amb l'excusa d'actuar amb l'interès de tots i del país". Pensin, per descomptat, en els més necessitats i sàpiguen que en ells també hi pensem tots aquells que tenim coneixement. Però no tornin a oblidar que l'economia, els agradi o no, sempre és una suma de cent. No segueixin jugant-se els diners dels nostres néts i no deixin, tampoc, que els altres ho facin. Els seus vots no es mereixen el nostre futur.