Els que menys ens enganyin

El missatge oficial és que ja estem donant la volta al cantó de la crisi. El missatge dels partits de l’oposició és el contrari. Tant els uns com els altres ens estan enganyant o, almenys, ho estan intentant. Si, com va dir François Ravel, la mentida és la força més poderosa que mou el món, de res ens hauria de sorprendre que govern i oposició facin el millor per enganyar-nos. Vivim moments difícils i, el pitjor, si se’m permet dir-ho, és que, ara mateix, no sabem de qui fiar-nos. La confiança és el principal factor cohesionador de tota societat. Com deia Toni Judt, des dels jocs infantils fins al funcionament de les institucions més complexes, l’èxit o el fracàs depèn, en primer lloc, del principi de cohesió entre tots els jugadors i, per tant, de la interrelació de confiança entre tots els partícips. Si aquesta confiança decau per davall d’un determinat nivell, el joc s’acaba o la institució se’n va en orris. Al nostre país es parla més de la desafecció dels ciutadans envers els polítics i menys de la pèrdua de cohesió entre tots els que fem, o fan, part del joc. Ara la pregunta principal és: de qui, com i per què ens en podem refiar. Si ens deixem endur pel cor i els sentiments, ens equivocarem; si ens deixem guiar per la lògica i el sentit comú, acabarem perduts enmig de la boira, perquè tot seran indicadors trucats, tal com feren els noruecs davant la invasió alemanya, de manera que les tropes del Gran Dictador, tan aviat com sortien dels camins coneguts, no sabien gaire bé cap on partir perquè els senyals els havien canviat de lloc. Vet aquí alguns dels conflictes en què les definicions d’uns i altres són clarament contradictòries: què hem de fer amb la Constitució? Si fem el que diuen uns, tots els furgons bolcaran; si fem el que diuen els altres, ens anem tot dret cap als penya-segats. I si parlem de Catalunya? A qui hem de creure? O del cas Gürtel; o de Bárcenas; o dels ERO d’Andalusia; o del currículum del tal Moreno Bonilla: cóm és possible que el futur candidat a la presidència de la Junta d’Andalusia faci trampes amb el seu currículum; qui se’l podrà creure mai?

Potser sigui millor tornar al principi. Ara mateix el debat principal gira entorn de la recuperació econòmica. El govern i l’oposició s’hi juguen els quartos. És un poc com allò de l’atemptat de l’11-M: si l’atemptat era cosa d’ETA, el PP guanyava les eleccions; si eren els jihadistes, guanyava el PSOE; i si no se sabia qui ho havia fet, el moviment políticament correcte era posar el PP davant l’evidència de les seves pròpies mentides. I aquesta va ser la jugada per la qual es va decidir el PSOE, amb Rubalcaba al capdavant. El resultat ja el sabem. Semblant, molt semblant al que està passant ara mateix: si hi ha recuperació econòmica, a les properes eleccions tornarà a guanyar el PP. Si no hi ha recuperació, el PP perdrà la majoria i el PSOE tindrà opcions de fer part d’un govern multipartit, i aquest és un model que ningú desitja ara mateix, tot recordant amargues experiències. I què vol dir recuperació econòmica? Pensem-hi un moment: pel govern vol dir un canvi en la tendència que fins ara han marcat els indicadors macroeconòmics: bàsicament el PIB, el preu de la prima de risc, els resultats de les grans empreses, la salut de les entitats financeres, l’evolució estadística de les xifres de l’atur, la balança de pagaments. En canvi, per l’oposició el que compta és l’economia del carrer: el nombre real d’aturats; la precarietat de les contractacions; els baixos salaris; el sobreendeutament familiar i les seves gravíssimes conseqüències, com ho són els nombrosos desnonaments o l’ús forçat dels menjadors socials; la congelació de les pensions; la reducció de la despesa pública en investigació, medicina social i educació; l’emigració forçada i, en resum, l’increment de la pobresa col·lectiva.

Qui té raó? A qui ens hem de creure? Sens dubte als menys corruptes, sempre que entenguem que, tal com ens ha explicat l’historiador de l’economia Joel Mokir, corruptes són aquells que, d’una manera o una altra, anteposen els seus interessos particulars, polítics o econòmics a l’interès general. Resumint: a qui ens hem de creure són als que menys ens enganyin, és a dir, a aquells que manifestament creguin que el que de veritat compta és l’interès dels altres.