La recuperació, de què estem parlant?

El debat entre Arias Cañete i Elena Valenciano va girar, sobretot, entorn de les herències polítiques, les rebudes i les que rebrem: Cañete es referia a la dramàtica herència econòmica que ens va deixar el govern de Zapatero, i Valenciano, capgirant l’argument, va anticipar la dramàtica herència de pèrdua de drets i benestar social que ens deixarà el govern de Mariano Rajoy. Cap dels dos trobà la resposta justa a les crítiques de l’altre. El motiu potser fos, molt probablement, perquè cap dels dos no trobà arguments per negar dues realitats incontestables. El problema és que la segona hipòtesi, el desert social que ens deixarà Rajoy, potser sigui conseqüència de la primera, però, en cap cas, la primera, la pèssima gestió econòmica del govern de Zapatero, es pot justificar per qüestions futures. A l’època Rajoy era el cap de l’oposició i, oposició, al nostre país, vol dir, tot simplement, dir que l’oponent s’equivoca i que tot el que diu i proposa no són, si no, ximpleries. I això és el que va fer Rajoy amb el govern socialista: en certa manera no va fer, si no, seguir l’estratègia d’Aznar a l’època de váyase, señor González, sens dubte perquè aquest és l’autèntic esperit de la nostra manera d’exercir l’oposició: se’n vagi perquè, si no, jo no puc ocupar el seu lloc. És evident que el PP i el PSOE representen i defensen dos models de societat ben diferents, però, de la mateixa manera que n’hi ha que defensen les bondats de la medicina pública, hi ha els que són partidaris de la privada; hi ha punts i moments com, per exemple, quan s’ha de donar assistència a un malalt greu, en els quals compta més l’encert de l’acció i els resultats que les ideologies. D’aquí la qüestió que planteja el titular: estem o no en fase de recuperació econòmica? I qui ens ho pot explicar, això? Els economistes? No, els economistes, no, perquè mai estan d’acord entre ells mateixos; així que, si n’escoltam dos, no sabrem per on partir. Els polítics? Tampoc serveixen; les seves manifestacions no responen mai a cap criteri objectiu, excepte quan l’objectivitat coincideix amb els seus interessos electorals i, pel que ens han acostumat, els interessos electorals dels nostres polítics no solen encaixar amb el fet de reconèixer els mèrits i els encerts contraris.

Crec que el millor, després d’haver sentit els uns i els altres, és que no ens refiem de cap. Jo aconsellaria que mirem com ho portem, personalment, això de la recuperació. Pel que a mi fa, no em queda més remei que reconèixer que no estic, ni prop fer-hi, tan bé com jo voldria, però això no justifica que negui la recuperació econòmica, és a dir, la feina feta pels qui pensen de manera diferent de la meva. També s’ha de dir que tot depèn de què parlem quan diem recuperació. De malalts n’hi ha molts que, estant ja recuperats de no morir-se, encara fan mala cara. Els aturats segueixen per damunt els quatre milions i mig; segur que molt pocs d’ells se’l creuen, al senyor Rajoy, quan diu que ja hem acabat amb la crisi, perquè, per ells, de crisi, ben legítimament, solsament n’hi ha una: la seva; com tampoc els estudiants sense beques; o els malalts sense targeta sanitària; o els investigadors sense fons per acabar les seves tasques; o els minusvàlids oblidats; o els desnonats o, en resum, tots aquells que, de bon de veres, l’estan patint, a la crisi, en les seves pròpies carns; tots aquets difícilment se’l creuran, al senyor Rajoy. Però, ens agradi o no, les coses estan canviant: hem passat de ser un país en fallida a un país de pobres, i és clar que de pobre ningú vol ser-ho.

Fa poc menys de dos anys els interessos, que són una de les malalties que solen patir tots els pobres del món, ens menjaven pels peus. El PIB, que ve a ser com el batec del cor de l’economia, el teníem en línia de punts plana; a aquestes mateixes dates eren molts els que renegaven de Rajoy perquè no demanava el rescat del país; com també renegaren perquè sí va demanar el de la banca, no volent entendre que el nostre sistema bancari era una estructura rodolant cap als penya-segats i, amb ells, els comptes i els estalvis de milions de ciutadans i, el que potser sigui encara pitjor, hipotecant qualsevol esperança de recuperació futura. Sé molt bé que tots aquells que se senten generosos i pròdigs amb els recursos aliens renegaran d’aquestes reflexions, però, com diuen que va dir Galileo: eppur si muove, perquè, diguin el que diguin els que pretenen representar l’ortodòxia del bé, de la justícia i de la solidaritat, qui fa voltes al voltant del sol és la Terra i no al contrari, com pretenen els teòlegs que creuen més en les veritats revelades que en les matemàtiques.