Bárcenas, un home poderós, influent i ric, ha mogut, durant molts d'anys, els fils més sensibles del principal partit d'Espanya, del qual era tresorer i senador. I ara, que ja no és ni tresorer ni senador, continua tenint atemorits alguns destacats membres del partit amb el qual ell es va enriquir; a les seves ordres alguns dels més importants empresaris del país i, pendents de cada gesta i paraula, la meitat, o més, de la premsa nacional. Motiu pel qual se'l coneix amb el sobrenom del puto amo . I quina és la seva principal força? La mentida, la seva infinita capacitat de mentir i també, el que és encara més curiós, la seva capacitat de fer mentir als altres, com ho posen de manifest, dia rere dia, les seves espaordides víctimes. Tot el que diu Bárcenas pot ser o no veritat; tot el que no diu, potser acabi sent-ho, és a dir, resulti ser el que la majoria imaginem.
Fa anys, eren els temps de Felipe González, un destacat polític de l'esquerra catalana, que ocupava un càrrec important a Madrid, va coincidir amb el que era, aleshores, el president de la companyia Iberia. Dins la conversa va sortir el nom d'un conegut polític mallorquí que el polític català va donar com a referència i va demanar al d'Iberia si el coneixia. La resposta del segon va ser concloent: "Sí, home, sí, és aquell que quan diu la veritat torna vermell". L'anècdota, ben real, no fa més que posar de manifest un fet: hi ha polítics l'estat habitual dels quals és la mentida, per això la veritat els agafa a contrapeu i els fa canviar el color. No és el cas de Bárcenas que, com s'ha publicat recentment, ha suportat la mirada inquisitiva de Pedro J. Ramírez durant quatre llargues hores d'interrogatori, sense que li canviés ni el color de la cara ni es permetés, tan sols, un parpelleig de dubte. Així que mai ni el senyor Ramírez ni nosaltres mateixos no sabrem, de tot el que està explicant, quines coses són mentida i quines són veritat.
Des de la meva allunyada i provinciana visió dels fets, tinc la convicció que el senyor Bárcenas actua amb aquell mateix instint dels assassins en sèrie, que el que primer fan és seleccionar les víctimes i després decidir com fer-les patir. Cosa que Bárcenas ja ha començat a fer. La primera sembla que hagi estat María Dolores de Cospedal, peça de caça major dins el que és l'estructura del PP però, a la vegada, i fruit dels seus propis errors, amb una manifesta posició de debilitat dins el conjunt, circumstància que la fa més vulnerable i, per tant, més desitjable per qualsevol tipus de depredador. L'arpó li ha anat directe al pit. Segons Bárcenas, l'única irregularitat que ell ha comès va ser, seguint instruccions de la dita senyora Cospedal, intervenir en el cobrament d'una comissió de 200.000 € a canvi de l'atorgament al pagador d'una concessió per part de l'ajuntament de Toledo. La senyora Cospedal, que, evidentment, ho ha negat, ha afegit, segurament per donar més solidesa a la seva negativa, que, a la comptabilitat del PP, no s'ha comès mai cap irregularitat. Vist que el que diu l'un i el que diu l'altra, és tan contradictori que és impossible que les dues coses siguin certes; em demano quina de les dues afirmacions és la correcta i quina és la falsa. I la meva primera conclusió, que potser sigui un tant precipitada, és que ambdues afirmacions són falses. No és cert que l'única irregularitat que hagi comès Bárcenas en la seva època de tresorer del PP hagi estat fer d'intermediari per compte de la senyora Cospedal en el cobrament d'una comissió de 200.000 €, perquè, amb la comissió d'una comissió de 200.000 €, ningú no es fa ric i el senyor Bárcenas, com ja hem dit, ho és i, a més a més, sembla que l'origen i el bessó de la seva fortuna són activitats directament relacionades, precisament, amb el seu càrrec de tresorer comptable del PP. Com tampoc pot ser cert, vist el que fins ara s'ha dit i publicat, que a la comptabilitat del PP no hi hagi cap irregularitat, màxim si tenim en compte el fet que, durant tants i tant d'anys, el comptable major de l'organització ha estat el mateix senyor Bárcenas.
François Revel, filòsof i escriptor francès, comença el seu llibre "El coneixement inútil" amb la dolorosa afirmació que "la mentida és la principal força que mou el món". Així que jo aprofitaré la seva idea per acabar aquest article, molt probablement amb el mateix sentiment de dolor i d'impotència. Tot i que a mi, a més a més, em queda un dubte major: ¿quin seria l'efecte sobre els ciutadans d'aquest país si, de sobte, tots, o una certa majoria dels nostres polítics, doblegats pel pes de les seves pròpies culpes, penedits, afligits i compungits, decidissin fer-nos saber, amb una confessió col·lectiva, tota, tota la veritat?
