Can Vies i el model de ciutat

Una tarda de fa deu anys, poc temps abans de la celebració del Fòrum de les Cultures, vaig despenjar el telèfon. A l’altra banda del fil hi havia un periodista de TVE intentant fer un programa dins la programació que el canal públic dedicava a tan magne esdeveniment. Quan li vaig dir que la nostra organització no prendria part en res que estigués relacionat amb aquell succedani d’olimpíada cultural, l’home va esclatar d’indignació i sorpresa: “Però què passa que ningú hi vol participar? Ja he parlat amb diverses entitats i totes igual!” Passava que, mesos enrere, moltes organitzacions havíem intentat fer arribar les nostres propostes a l’Ajuntament de Barcelona i ens havíem trobat amb un porta tancada amb set claus. Un esdeveniment que volia vendre el caràcter emprenedor, cultural i vitalista de la ciutat, però sense la ciutat, no fos que se’ls escapés de les mans. “Aleshores no ens volien, oi? Doncs ara que se’n busquin uns altres, de figurants de la seva fira”, li vaig etzibar.

Ha passat una dècada i a l’administració municipal, i a la resta en general també, li costa molt acceptar i donar carta de naturalesa a l’autogestió ciutadana. És curiós: quan els poders miraculosos de l’emprenedoria privada són pràcticament un dogma de fe, a alguns els costa entendre que la gent pugui proposar, decidir i tirar endavant activitats al marge dels paraigües institucionals. Sorprèn que en una època en què caldria optimitzar al màxim els recursos disponibles, no es confiï més en la voluntat de grups ciutadans que posen el seu temps a disposició de projectes pensats per treballar per l’interès comú. I que no demanen gaire més que se’ls deixi estar en una casa antiga i atrotinada, enmig d’un barri esquarterat per les infraestuctures que fem servir tots a la ciutat. No, calia continuar amb l’enjardinament del calaix ferroviari, tirar Can Vies a terra i després ja parlarem del que vulgueu. Dos-cents metres quadrats més de parterre bé valen encendre una ciutat.

O clausurar i precintar, com va passar amb el Casal Popular de Gràcia, que un any després segueix allà, mort de fàstic. En el cas de Sant Andreu i la gestió de Can Fabra hi teniu un altre exemple per confirmar aquest mal encaix: l’Ajuntament sembla que vol evitar a qualsevol preu la presència de L’Harmonia -l’entitat a qui dóna suport el teixit veïnal i associatiu- per donar entrada a uns altres, que cultiven orquídies i demandes socials d’una urgència semblant.

Malgrat algunes bones iniciatives, falta moltíssim per arribar a una altra cultura de la gestió pública que no només toleri la participació ciutadana o li habiliti decorats per complir amb l’expedient, sinó que la potenciï a fons, amb confiança i mitjans. I no es demana gaire: simplement, que deixin fer. La gent té una capacitat extraordinària de pensar i fer amb els mínims recursos. Quan penso en una smart city és això el que em ve al cap, i no pas una Barcelona que controla la temperatura de la seva nevera a casa mentre es pren un gintònic a la platja de la Barceloneta, gràcies a la nova app desenvolupada per una prometedora start-up instal·lada al 22@. No és gens smart criminalitzar la gent que té iniciatives o no posar a funcionar tot el patrimoni immobiliari a disposició de la innovació, la cultura o l’associativisme, només perquè la nostra estructura funcionarial o la corresponent estructura subcontractada no té prou capacitat per fer-ho.

Ens podem limitar a la condemna de la violència, a les previsibles explicacions dels tertulians de torn -com diu l’amic Albert Sales-, a l’estètica punyent àcrata, les pudors, els sorolls i les estimacions del que ens costarà tot el que s’ha malmès aquests dies. Però, fa anys, jo recordo que a Berlín vaig veure-hi sales d’assaig per a companyies de ballet, amb parquet del bo i aïllaments per a una ciutat que ha de conviure amb el fred siberià, instal·lades en cases okupes, pagades i construïdes per qui les feia servir. Evidentment, no hi havia cap sentència de desnonament penjant d’un fil, sinó una política pública que promovia la reutilització de fàbriques i altres edificis abandonats per a usos culturals.

A Barcelona, i potser en moltes altres ciutats europees també, hi ha un problema de fons: no estem adaptant la nostra manera de gestionar els actius públics a un temps de més demandes democràtiques i de més penúries econòmiques. Al contrari, s’interpreta que cal posar aquests actius a produir als mercats de serveis, alienant-los de la seva funció pública i incorporant-los al catàleg d’atractius del parc temàtic en què es va convertint la nostra ciutat. L’espai públic es privatitza o s’adapta a la mida dels grans iots. Esclar que en aquesta lògica no hi ha res de més subversiu que Can Vies, perquè qüestiona de soca-rel el model de ciutat que s’ha instal·lat amb els últims governs. Penseu-hi quan s’apagui el foc i se’n vagi el fum que no ens deixa veure-hi.