Europa espera la cooperació catalana

M’imagino l’escena, ara per ara de política-ficció: l’Amadeu Altafaj, nou representant permanent de la República Catalana davant la UE, es dirigeix a portar tota la paperassa d’ingrés a la Unió a la finestreta que per a aquest ús existeix a Brussel·les. D’un en un, va traient del seu maletí tots els informes, certificats i segells que donen fe que Catalunya és un país seriós i solvent, modern i compromès amb Europa. El funcionari s’ho mira tot, examina rigorosament la veracitat del lligall. Minuts inacabables, els nervis propis d’un part. I Mr. Altafaj -imagino: desconec si en la realitat fuma- encén un cigarret per calmar-se: “No es pot fumar aquí dins -li diuen-, hauríem de fer una directiva europea per a casos especials com aquest”. Finalment, l’encarregat de noves incorporacions torna a aparèixer a la finestreta: “Mr. Altafaj? Tot en ordre. Només hi ha un petit problema, imagino que deu ser un malentès, però que cal solucionar: ¿Catalunya només dedica el 0,10% de la seva RNB a ajuda oficial al desenvolupament?”

Els compromisos adquirits el 2005 eren arribar el 2010 al 0,56% de la renda nacional bruta (RNB) en cooperació i enguany, finalment, al 0,70%. Els països incorporats després del 2004 havien d’arribar, si més no, al 0,33% de la RNB. “Mr. Altafaj, entenc el vostre nerviosisme, però si voleu fumar sortiu fora, sisplau, fa temps que coneixeu les regles de la Unió”.

No patiu, que ara no ens faran fora de la UE per aquest detall. L’estat espanyol tampoc ens salva la papereta, amb el seu 0,16%, com Itàlia, Grècia o Portugal, entre d’altres. Però per a Europa això de la cooperació no és cap broma, ni cap caprici. Tampoc és una política per als dies de vi i roses, és un dels principals instruments comuns que tenim els europeus per intervenir al món. Tant és així que enguany ha estat declarat l’Any Europeu del Desenvolupament. La UE i tots els seus països és el principal donant al món, i va invertir en ajuda oficial al desenvolupament (AOD) 56.500 milions d’euros el 2013, quan va augmentar fins i tot el pressupost de l’any anterior.

La veritat és que la Comissió Europea no podria haver triat un any més indicat per fixar l’arribada al famós 0,70%. Durant el 2015 hi ha diverses cites que poden tenir una gran influència en el destí comú del planeta. Des de la III Conferència Internacional sobre el Finançament per al Desenvolupament, el juliol a Addis Abeba, fins al desembre a París, on els líders mundials intentaran tancar un acord global sobre el clima que substitueixi el Protocol de Kyoto. Amb sessió doble a Nova York: al març per examinar els progressos relatius a la igualtat de la dona, fixats fa vint anys a Pequín, i al setembre per aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, adreçats ni més ni menys que a orientar les polítiques nacionals i mundials en matèria de desenvolupament fins al 2030. Sense entrar a valorar la validesa d’aquest sistema internacional de grans cimeres, l’agenda del desenvolupament va plena el 2015, i millor que sigui així. Europa vol més cooperació per resoldre els temes que ens afecten i afectaran col·lectivament durant els propers anys.

Però no només les institucions europees. Parlo també de la ciutadania. Reviseu l’enquesta que l’Eurobaròmetre va fer el setembre passat amb motiu de l’Any Europeu del Desenvolupament i veureu que a Europa, i a Espanya encara més, hi ha un sentiment favorable a l’ajut internacional: el 67% (el 69% a l’Estat) consideren que hauríem de mantenir o incrementar el suport als països en vies de desenvolupament per sobre del que ja està compromès (molt superior al que tenim, en realitat). Un sentiment que, contra el discurs mesquí del “no ens podem permetre cooperar en aquests moments”, creix sensiblement en aquests anys de crisi: ha augmentat dotze punts a Espanya -sis a Europa- la idea que ajudar les persones d’altres països és molt important.

Molt sovint a les entitats de cooperació se’ns acusa de no representar ningú. Aquesta enquesta i d’altres confirmen que la ciutadania (catalana, espanyola, europea) té la solidaritat internacional més interioritzada del que la seva classe política es pensa, i que espera que els seus governs l’exerceixin per abordar problemes molt complexos que ja no són ni llunyans, com hem vist fa poc als carrers del continent. Més encara, que és sobre aquests valors que caldria construir Europa.

Mentrestant, a Barcelona, l’acord pressupostari per a aquest any entre el Govern i ERC torna a deixar de banda la cooperació, quan en paral·lel es negocia el nou Pla Director de Cooperació. Les polítiques públiques sense recursos són paper mullat, però alhora ens retraten perfectament, i en aquest cas de manera injusta. Sisplau, per la salut de Mr. Altafaj i del nostre món, fem-nos justícia com a país i preparem-li l’expedient que ens mereixem al nostre representant a Brussel·les.