L’Ebola, l’Àfrica i els titulars

“Ja podem pregar que no arribi aquí l’Ebola. El país no està preparat per respondre-hi com cal. Heu vist els hospitals?” En Mike escura la seva cervesa en una terrassa de Praia, la capital de Cap Verd, mentre conversem sobre l’epidèmia que està assolant l’Àfrica. Perdoneu, amb aquesta frase ja he fet servir un d’aquells titulars que acostumen a fer pensar al públic desenvolupat que el continent és un país, un objecte, un ball, una moda, una cosa uniforme i fàcilment etiquetable i comprensible. No tornarà a passar.

Doncs bé, davant nostre tenim 500 quilòmetres d’oceà que sembla que ens protegeixin del Senegal, país on s’ha detectat un primer cas que ha acabat d’encendre totes les alarmes, si és que en quedava cap sense activar. En Mike sap de què parla. Treballa al ministeri, ha de viatjar sovint per controlar l’estat de moltes infraestructures, i ha tingut l’ocasió de treballar en missions d’enfortiment de la xarxa sanitària en llocs com Angola. La informació que té la resta de la població és bastant més reduïda: imatges de simulacres a l’aeroport al telenotícies per actuar davant l’eventual arribada en avió d’un malalt des de Dakar (la insularitat ja no és el que era) i uns anuncis que es repeteixen cada hora que donen instruccions bàsiques en crioll sobre símptomes, riscos i què cal fer davant la primera sospita de contagi.

Probablement és poca cosa, tot plegat, i algú que ve de fora, com la companya portuguesa de l’oficina, sent que cal evitar qualsevol lloc concorregut. “No vagis al mercat de Sucupira”. “¿Ho dius pels robatoris?” “No, pots entrar en contacte amb algú que estigui infectat i no ho sàpiga”. La gent deu mirar-se el mar i pensar que està sana i estàlvia a la seva illa, deu pensar en les sequeres que van arribar a reduir la població a la meitat, matant-la de gana, en algun moment. Això ho suposo, perquè de moment no he sentit gaires més converses sobre el tema. Suposo que també deuen pensar que l’esperança de vida ha passat dels 63 als 74 anys des que es van independitzar de Portugal fa 39 anys, i que alguna cosa bona, en conjunt, s’ha fet.

Què fem a Europa perquè en altres llocs de l’Àfrica passi alguna cosa semblant? Probablement, ben poca cosa. A Europa ens agraden els titulars -que no faré servir- perquè es mogui tot plegat, sobretot si parlem de cooperació i d’acció exterior. Per què? Perquè si no surt a la premsa, si no hi ha una bona foto, a algunes persones ens resulta molt difícil defensar que treballem en la consolidació de sistemes de salut fora de les nostres fronteres. D’aquesta manera, el gruix de l’ajuda internacional es destina a malalties amb caixet als mass media, i, en canvi, construir sistemes d’atenció primària i polítiques públiques de salut amb vocació d’atenció universal esdevé pràcticament una extravagància. Hi ha grans programes amb molts recursos per lluitar contra la sida, que està molt bé, però de vegades l’únic que fan és distorsionar els febles sistemes nacionals, on arriben com paracaigudistes. Ens agrada repartir kits miraculosos de medecines que vénen des del cel, però no ens adonem que quan passi aquest brot les condicions perquè el següent es reprodueixi continuen allà.

El titular de l’Ebola segurament haurà servit per enllestir un remei farmacèutic que semblava que estava, de manera secreta, en mans militars. Fins ara, per a Occident la malaltia només tenia perill en la seva hipotètica condició d’arma bacteriològica. Com tantes altres, no mereixia més atenció de les farmacèutiques, tant per la seva relativa poca incidència com per l’escàs poder adquisitiu dels seus eventuals malalts. Em temo, però, que no ha servit per deixar ben clara la relació que hi ha entre una feina de fons molt més compromesa amb la cooperació en salut (i en la resta de camps) i la millora contínua de les condicions de vida arreu del món -començant pel continent que tenim més enllà de Tarifa-. L’important no és eradicar l’Ebola en sí, que també, sinó posar les condicions perquè sigui difícil que es reprodueixi de la manera com ho ha fet aquest cop. I això ho hem de poder fer com a part d’una política pública de salut pròpia, la del nostre estat, que vagi més enllà de les seves fronteres. Oblideu els imperatius morals o ètics, és simplement perquè a la llarga tots ens protegim millor i és més barat: els països africans afectats ja han perdut 25.200 milions de dòlars en PIB, com ens recordava aquest diari.

L’Àfrica no són els titulars que li dediquem, i els africans no haurien d’haver-los d’esperar per tenir la nostra col·laboració. Tant de bo tinguem temps algun dia per llegir el diari sencer i entenguem tot el que tenim al nostre voltant, també més enllà del mar.