L’aigua i el sentit de servei públic

Quan en Damià m’ensenya el Mandalay, especialitzat en cuina oriental, ja he perdut el compte del restaurants. Portem un quart d’hora caminant pel complex hoteler a Ponta Preta, al sud de l’illa de Sal, construït en un estil indeterminat entre l’andalusí i el tuareg. No fa el sol que hi deia al catàleg del turoperador de Frankfurt, però la colònia europea se sent còmoda passejant pel vestíbul i fent les seves compres, amb la seva polsera de color blau i el tercer gintònic de la tarda entre les mans. S’ha daprofitar. “És un all inclusive i aquesta gent ha aconseguit que qualsevol jubilat alemany vingui a Cap Verd i s’hi passi una setmana, tot per mil euros”, aclareix el meu cicerone. 200.000 litres d’aigua diària, tractada i reutilitzada, han convertit aquest erm en un jardí. 500.000 litres més per omplir piscines i bidets i per beure. En una illa que es diu Sal i que no té cap arbre fora de la jurisdicció de la polsera màgica, això només és possible perquè, abans dels hotelers de les illes Balears, va venir gent de Sabadell a posar-hi l’aigua. Dessalada, esclar, i a uns preus que a Catalunya encendrien demà mateix una revolta, però imprescindible per engegar la gran esperança blanca de l’economia de l’arxipèlag.

A principis del segle XIX les concessions van ser per construir salines, que es perden en l’horitzó pla de l’illa, només esquitxat pels practicants de kitesurf, arribats amb el nou mannà. Ara són per urbanitzar i vendre terrenys, i en Damià i la seva empresa són part essencial de l’engranatge, que a primera vista sembla estar creant una nova classe mitjana local. “Sí, això és turisme industrial, però aquí té els seus impactes positius”, argumenta davant dels meus dubtes sobre aquesta manera de fer vacances.

L’aigua és un dret humà, però fer-ho efectiu es fa complicat. El país afronta la reforma del sector: fins ara no hi havia cap organisme tècnic regulador independent del govern, i els operadors d’aigua i sanejament, públics o privats, no han de retre comptes a ningú sobre la qualitat del seu servei. Als municipis petits cada ajuntament disposa del seu servei, amb una gestió molt deficient, tret d’honroses excepcions. Els agricultors continuen regant encara per inundació en un país on plou la meitat que a casa nostra, i quan no poden pagar l’aigua sempre hi ha un ministre que perdona els deutes i torna a obrir l’aixeta. Els camions cisterna omplen els chafarizes, les fonts públiques on s’abasteix gran part de la població, fins i tot a la capital, a preus encara superiors als que es ven a Sal. I es calcula que encara cal invertir mil milions d’euros en infraestructures fins a l’any 2030, en un país de mig milió de persones amb un PIB per càpita de 2.849 euros/any. Feu comptes.

Els Estats Units, preocupats per la seva pèrdua d’influència a l’Àfrica i el control de les noves rutes del narcotràfic cap a Europa, fa anys que cooperen amb Cap Verd. Washington va considerar l’aigua clau, amb raó, en la seva estratègia de desenvolupament i reducció de la pobresa. Més discutible és el com: més enllà de la reforma institucional i de la creació d’empreses municipals que gestionin adequadament els serveis bàsics, creu que el sector privat ha d’entrar al país per solucionar tot això. En diuen les public private partnerships for development, i és el mantra del moment: només amb el dinamisme del sector privat i la seva capacitat inversora, degudament regulat des de la funció pública, es pot generar desenvolupament. Potser us sona, perquè és la mateixa recepta amb què s’estan privatitzant els serveis públics a casa nostra.

Però els mantres no suporten tant de salnitre. Mentre a Sal hi ha reticències polítiques perquè el bon servei dels del Vallès arribi més enllà, Boavista, l’empresa bessona, controlada per empresaris immobiliaris nacionals amb grans necessitats d’efectiu, s’enfonsa cada dia més en la seva pèssima gestió malgrat tenir concedit el servei per a tota aquella illa. Tampoc l’operador públic que treballa a les dues grans ciutats del país i a la resta de Sal, per altra banda, n’és cap exemple: els turoperadors obliguen molts hotels, fora de la concessió de l’empresa catalana, a comprar-li l’aigua per assegurar un mínim de qualitat.

Com deia Catarina de Alburquerque, durant sis anys relatora de les Nacions Unides per al Dret Humà a l’Aigua, hi ha molt poc interès a resoldre el problema de l’accés a l’aigua i el sanejament. El veritable sentit de servei públic suposa renunciar a ficar la mà en una caixa de la qual sempre surten recursos per no tancar aixetes ni clavegueres. Quan deixem enrere el decorat de Lawrence d’Aràbia, en Damià em diu que vol posar-se amb la política de responsabilitat social corporativa (RSC). “La veritable RSC és fer aquesta feina honestament”, li dic. “I no venir només a treure’n calés”, rebla ell.