El Mur de Berlín no tan sols va caure a Europa

Ara que tornem a reviure aquella nit de novembre i ens agrada recordar com va canviar la història davant els nostres ulls, es reforça la imatge que tenim d’aquella Europa dividida absurdament per una tanca, amb tot d’espies creuant el Checkpoint Charlie en un sentit i un altre, telèfons vermells a punt de sonar i una sínia girant al Prater de Viena. Encara avui queden restes d’aquell mur d’Adrià contemporani, que aturava els bàrbars que no havien estat il·luminats per la dictadura del proletariat o per les meravelles de la societat lliureconsumista, segons des d’on es mirés. A Alemanya us podeu trobar fragments d’aquella paret a la plaça de qualsevol ciutat, grisos per una banda i plens de grafitis per l’altra, com un monument a la fi d’un malson. Però a la frontera de Turquia amb Geòrgia, la pàtria del darrer canceller de l’URSS, encara es conserva una línia d’estructures metàl·liques que dibuixen nítidament la fricció entre aquelles dues plaques tectòniques.

Efectivament, la gran muralla europea era en realitat patrimoni mundial. Petits que agafeu el diari als pares: heu de saber que una vegada, no fa tant, el món estava dividit en dos. Eres d’un equip o de l’altre, estaves amb mi o contra mi, l’altre sempre tenia la culpa de tot. Tant era així, que quan es va rovellar i podrir aquell filferro infinit, algú va pensar que s’havia acabat la Història. Amb majúscula, sí.

Després del 9 de novembre de 1989, tot va canviar, i no tan sols a Europa, com tendim a pensar. Al Salvador, dos dies després s’iniciava l’ofensiva final d’una guerra civil que havia destruït el país durant deu anys. Era evident que la correlació de forces entre els blocs estava a punt de fer un tomb irreversible que feia insostenible un conflicte com aquell. El camp de joc que era en realitat tot Centreamèrica va entrar, afortunadament, en una dinàmica de pacificació: els sandinistes van lliurar el poder poc temps després a Nicaragua, i Guatemala va signar els seus acords de pau una mica més endavant, i es va superar l’època de les dictadures militars i el genocidi indígena.

També a l’Àfrica tot va trontollar, perquè, al cap i a la fi, era l’URSS qui havia estat sensible a les demandes anticolonialistes del continent. Igual que aquells barbuts de la Sierra Maestra o de Las Segovias, els moviments d’alliberament africans havien triat la samarreta vermella, sense ser gaire socialistes, si més no al principi. I, esclar, els altres s’havien fet anticomunistes arreu, i tot estava justificat i era perdonable si es feia per salvar el món del comunisme, encara que no tinguessin ni idea de què volia dir allò.

A Cap Verd, per exemple, el govern de partit únic (cada època encunya els seus eufemismes, no ho oblideu mai), sortit de la independència, va haver d’accedir a la celebració d’eleccions lliures i a refundar la república. I a Sud-àfrica, l’ apartheid no va aguantar gaire més. La Teoria del Dòmino -un concepte geoestratègic segons el qual si es deixava caure una peça tot el continent cauria darrere seu, país per país- havia perdut el sentit. Abans d’això, esclar, els Estats Units l’havien utilitzat profusament per justificar el seu suport a règims com el sud-africà, el coreà o l’indonesi, o per sostenir la Guerra del Vietnam, la clau de volta al Sud-est Asiàtic a la dècada dels setanta.

Al cap i a la fi, a alguns països els va anar relativament bé. En canvi, al Sàhara Occidental encara avui s’hi viu un insuportable impàsque prové de l’alto el foc a què va portar la nova correlació de forces al tauler de joc internacional. És curiós, però en relació a aquesta disputa tan pròxima -de la qual formem part tant si ho volem com si no-, poques vegades s’analitza que, entre altres elements, la por que la nova nació saharaui s’alineés en camp contrari va ser clau perquè saltés pels aires el compromís que Espanya tenia amb la independència de la seva excolònia. Hem de recordar, també, el cas d’Algèria, on tot allò que havia estat reprimit va sortir a la llum. I ja sabeu que els volcans de vegades no treuen la lava a poc a poc, sinó que esclaten i arriben a desaparèixer: potser algun dia els llibres de text parlaran tant de la Porta de Brandemburg com de la suspensió de les eleccions del 1992 davant el triomf segur dels islamistes, i de l’espiral de violència amb connotacions religioses que va començar aleshores. I això que la pàtria de Ben Bella era un d’aquells països “no alineats”, una espècie de tercera via que intentava trencar la dinàmica dels blocs. Com veieu, petits, de terceres vies sempre n’hi ha hagut.

Vint-i-cinc anys no són res. Semblava que el món s’acabava aquella nit i, malgrat tot, continua girant, ha continuat aixecant altres murs i buscant nous enemics. No trobeu, pares i mares que per fi heu recuperat el diari?