Ningú parlarà de les activistes quan hagin mort

Passen de les nou de la nit als suburbis del Puerto de La Libertad, un municipi a poc més de trenta quilòmetres de San Salvador. L’operatiu està preparat, s’actua amb celeritat i discreció, protegits per la poca llum de l’indret i la por a sortir dels veïns. Els quinze homes, presumptament policies, arriben en tres totterrenys fins a uns dos-cents metres de la casa de la lideresa. Es col·loquen els passamuntanyes. Dos es queden guardant l’accés a la carretera de la costa (per on arribaran també aviat centenars de milions de dòlars d’inversió turística), dos més vigilen el camí que porta a la platja. La resta segueix el cap, que va fent senyals i distribuint els seus homes. Se sent una remor metàl·lica, ensordida pel vent sobre les palmeres. Armes carregades, tot a punt, entrem ara!

Un subfusell M-16 apunta al cap de la lideresa mentre regiren tota la casa. Busquen papers, proves, o potser les estan fabricant. La dona tem sobretot per la seva filla, que l’observa sense saber què està passant. La resta de la seva família no entén per què un mal dia es va ficar en aquells afers del sistema d’aigua potable de la comunitat. En un segon, la vida sencera pot passar-te pel cap. Penses, veus imatges, repasses decisions i segurament no et penedeixes de l’essencial, com plantar-li cara a qui et nega allò que és elemental, com la salut per als teus. Després t’acomiades de tothom, fugaçment, potser no queden més que minuts perquè tot acabi. Un darrer desig: que qui es queda continuï lluitant per tot això, sempre valdrà la pena. I si no és lluitar, què ens queda, companyes? Intenten agafar la criatura i segrestar-la, però li surt un crit de l’ànima que amenaça de despertar la gent a les cases veïnes. Els encaputxats es posen nerviosos, es creuen mirades a través dels forats d’aquelles màscares. El cap brama que la deixin estar. Marxem, ja tenim el que volem.

Aquest cop no hi ha execució. Hauria sigut fàcil, una gota més en un oceà d’una violència que empara qualsevol tipus de crim, també els que tenen mòbils polítics o socials: el Salvador va registrar el 2015 més de 102 assassinats per cada 100.000 habitants (Espanya en té una ràtio de 0,6). Semblant a Hondures, on el 3 de març sí que algú va prémer el gallet contra Berta Cáceres, la lideresa indígena que s’havia oposat a la construcció d’un grapat de preses hidroelèctriques que amenaçaven el poble lenca. Ni el Premi Goldman del 2015, una mena de Nobel a les persones destacades en la defensa de la natura, la va protegir dels sicaris dels enormes interessos econòmics que hi ha darrere de l’explotació dels recursos naturals a tota l’Amèrica Llatina i arreu. D’ella n’hem tingut notícies, de la majoria dels més de mil defensors morts des de 2002, cap. La gent s’ha manifestat davant l’ambaixada d’Hondures a Madrid, l’Ajuntament de Barcelona ha trucat al consolat i ha demanat explicacions i s’ha posat en contacte amb la seva família. Un grup parlamentari ha introduït una proposta de suport i condemna al Congrés, enmig del frenesí de la investidura. I està molt bé. Però de la resta de centenars de persones que es juguen la vida pel més elemental i evident no en sabrem res. Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto no és només el títol d’aquella pel·lícula d’Agustín Díaz Yanes, és el que continuarà passant si deixem el col·lectiu de defensors de drets humans, incloent el medi ambient en aquesta noció, encara que ens costi, als peus dels cavalls. De fet, un cop mortes, ja no importa res. No volem molts retuits a la xarxa ni funerals plens de flors i discursos. ¿Quan tindran un estatus polític internacional específic per protegir-les al màxim contra les amenaces que reben, molts cops dels mateixos estats que haurien de defensar-les? ¿Quan s’hi implicaran a fons els nostres estats i la UE, si cal amb sancions polítiques i econòmiques? ¿No hi ha cap expresident de guàrdia -amb jaqueta de pana o sense, ens és igual- que pugui fer d’escut humà?

Però la situació està empitjorant. A començaments del segle XXI estem vivint un assetjament i criminalització dels moviments ambientals que ens fa recordar altres èpoques en llocs com l’Equador, Bolívia, el Perú o la mateixa Centreamèrica. Fa temps ja que la Cort Interamericana de Drets Humans trigava una mitjana de cinc anys per tractar un cas, no vull ni pensar com anem ara que el petroli i la resta de commodities se’n van en orris a les borses, i cal ampliar les fronteres extractives per continuar aguantant el somni del creixement.

Cada cop que t’acomiades d’elles, en un segon, mentre pugen al seu avió, tot torna a passar pel nostre cap. Cal fer alguna cosa més que abraçar-les molt fort i esperar que ningú premi el gallet.