La fi de la cooperació municipal

Una vegada, l'alcaldessa d'Orellana, a l'Equador, m'explicava que li interessava molt això de les energies renovables, perquè ho veia com una possible via per garantir l'accés a l'energia als seus ciutadans. "Ja sé que no és competència meva i que ho hauria de fer el ministeri, però l'administració que veu la meva gent sóc jo, i és a mi a qui arriben les queixes quan les coses no van bé o no els arriben". Així que vam posar-nos a treballar en la idea peregrina de dotar el municipi d'un departament capaç de donar algun tipus de resposta a aquella necessitat ciutadana.

Curiosament, ho vam fer amb el suport de municipis com ara Girona, Lleida, Sant Cugat i Barcelona, que tampoc tenien explícitament competències per fer cooperació al desenvolupament però que havien tingut la sensibilitat d'atendre la inquietud de la seva societat civil per fer alguna cosa en aquest aspecte. La llei de bases de règim local del 1985, que s'ha reformat aquests dies, deixava la porta oberta perquè les entitats locals fessin tot el "que contribuís a satisfer les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal". La cooperació ha estat una d'aquestes aspiracions, i gràcies al compromís de milers de municipis de l'Estat s'ha dut a terme una acció solidària més que remarcable.

Ara que alguns busquen marques comercials per a Espanya, haurien de saber que, en matèria de cooperació, ha estat la cooperació descentralitzada la que ha caracteritzat i distingit, segurament, el que es feia des d'aquesta banda del món. No pas la diplomàcia carrinclona, amiga de la gomina, les camises impol·lutes i les paelles del Dia de la Hispanitat, més o menys semblant a la de la resta d'ambaixades i organismes multilaterals, més preocupats de la seva seguretat i de les directrius dels agregats comercials de torn. La cooperació municipal, amb les seves nombroses errades, disfuncions, solapaments i ineficiències, ha significat des dels temps dels agermanaments dels primers ajuntaments democràtics un cable a terra, lluny de les grans actuacions immaterials i distants per a la població. I, sobretot, ha constituït una de les poques vies per connectar la societat de casa nostra amb altres persones i pobles, en permetre una participació real en una política que només ha esdevingut pública per la pressió que han exercit els col·lectius de la societat civil des de l'àmbit local. Si hagués de ser per l'acció ministerial de cooperació, no veig com milers de persones haurien rebut educació al desenvolupament ni com s'hauria avançat en la construcció d'una societat civil internacional. A més -tothom ho haurà de reconèixer-, en un estat amb un grau de descentralització com el nostre, són les entitats locals les que tenen l'experiència necessària per fer cooperació en els aspectes clau del desenvolupament. Poc en saben ja els ministeris sobre urbanisme o provisió de serveis bàsics, per no dir sobre educació, sanitat o cultura, en mans de la majoria de comunitats autònomes.

Amb la llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, i amb l'excusa de quadrar els comptes, els municipis de menys de vint mil habitants veuran com s'il·legalitza virtualment la seva cooperació al desenvolupament. Els de més de vint mil hauran de demanar permís i calés al ministeri d'Exteriors, que controlarà en tot moment la seva acció. Amb la caiguda del pressupost en cooperació del 0,51% al 0,19% en dos anys, no és versemblant que Margallo tregui el talonari per fer que Orellana i els municipis catalans continuïn la seva col·laboració en política energètica. La flexibilitat de l'actual llei permetia, en tot cas, fer una aportació modesta a partir dels tributs municipals propis i acostar una mica l'aportació del conjunt d'administracions espanyoles al llegendari 0,7%. I com li passava a Doña Anita a Orellana, als ajuntaments no els hauria calgut fer res si qui sempre havia tingut les competències hagués fet la seva feina.

No es pot creure en la ingenuïtat del govern de Madrid. Durant els mesos de discussió de la llei podria haver trobar la manera de salvar una política i un sistema singulars que ha permès al món municipal fer una aportació difícilment substituïble des d'altres nivells. Es completa així el desmantellament orquestrat de la cooperació en aquest país, tal com la vam conèixer. Escac i mat. En poc temps es limitarà a un assentament en els pressupostos generals de l'Estat i a un grapat de transferències bancàries a Brussel·les i Nova York perquè la UE i el sistema de les Nacions Unides s'encarreguin d'un tema que sempre ha fet nosa a l'hora dels canapès a l'ambaixada.

Per cert, en prestacions socials, educació, salut i moltes altres competències municipals impròpies passarà el mateix. En això la cooperació no és cap excepció.