Els drets humans passen de ronda

Al final el que compta són els números. És la secreta esperança que guardem al cor tots els que hem estudiat a redós de les ciències: saber que existirà un resultat nítid que no deixi espai als dubtes i que ens obligarà a prendre decisions objectives. D’acord, sí, el món és molt més complex que un marcador, però al final necessitem saber qui ha fet més gols per saber qui ha guanyat, ara que encara estem en mode Mundial.

Suposo que va anar així: Margallo va revisar el seu bloc de notes i va memoritzar aquelles xifres. “Aquí les teniu, perquè sapigueu de què estem parlant”, pensà per ell mateix. Va fer un glopet d’aigua i va començar la seva conferència a la jornada El valor de les multinacionals estrangeres a Espanya, organitzada per l’Associació de Multinacionals per la Marca Espanya fa pocs dies a Madrid. Voleu números i raons?: de les 150 grans economies del món, 87 són grups multinacionals i només 63 són estats, una raó que permet a aquests grups multinacionals imposar determinades decisions per instal·lar-se a un país. Ras i curt: deixeu-vos de romanços, les grans corporacions empresarials han amassat un poder econòmic impressionant, que a poc a poc es va traduint en més i més poder polític a mesura que avança el procés de globalització i el model capitalista es consolida definitivament com l’estàndard econòmic mundial. De la frase del nostre canceller, la part més preocupant és la segona, l’evidència palmària que poden posar condicions per superposar-se a les velles estructures estatals. Poden no en el sentit que els està permès, sinó en el que tenen potència per fer-ho.

Seria llarg analitzar com hem arribat a aquest punt del camí, on les grans corporacions han pres gran part de la iniciativa política abans reservada als estats i a la societat civil, amb un sistema de govern que -no cal dir-ho- té poc a veure amb la democràcia i, lamentablement, en molts casos, amb el respecte als drets humans, quan aquests s’interposen en la consecució dels seus objectius anuals. I el problema és precisament aquesta correlació de forces que el ministre exposava, en la qual els estats que ens envolten s’han decidit per una estratègia de col·laboració absoluta quan no per una submissió que amenaça la seva sobirania i algunes de les conquestes en matèria de drets humans.

Quan això passava a terres llunyanes, sempre es podia pensar que eren exageracions ideologitzades i que en el fons era raonable donar patent de cors a algunes multinacionals perquè portessin el progrés als fills de la selva i dels erms. Però en aquests moments el que es negocia a porta tancada és l’acord comercial entre els Estats Units i la UE, un acord en virtut del qual les empreses poden arribar a tenir la possibilitat de demandar els estats en sistemes arbitrals extrajudicials si consideren que les seves legislacions causen reduccions en els seus guanys. I així, drets com la salut o el medi ambient perillen. A mesura que arriben filtracions dels documents de la negociació secreta del TTIP, com es coneix per les seves sigles en anglès, ens adonem que són aquestes corporacions les que estan marcant l’agenda.

Però malgrat l’alarmant caiguda de braços occidental, n’hi ha que encara volen portar el timó de la nau. Dies després que Margallo ens obrís els ulls sobre qui mana aquí, tirava endavant una iniciativa a Ginebra, al si del Consell dels Drets Humans de Nacions Unides, per negociar un tractat jurídicament vinculant que sancioni les violacions de drets humans per part de les empreses transnacionals. De 47 membres: 13 abstencions, 20 vots a favor, 14 en contra. És lamentable veure que la resolució va ser refusada per països com els Estats Units, França, Alemanya i el Japó. Segurament, va pesar més mantenir seus d’importants transnacionals fora de l’abast d’una llei internacional que podria emparar les seves eventuals víctimes. I resulta molt cínic, tot sigui dit, guanyar la votació per reforçar la protecció dels drets de tothom amb el suport de Rússia i la Xina. És cert que no hi ha hagut temps de posar en marxa els principis rectors, voluntaris, que sobre la matèria van dissenyar les mateixes Nacions Unides. Però no és menys cert que sense un marc legal, per molt difícil que sigui de fer complir, tot quedaria en paper mullat. L’autoregulació de les empreses no pot ser l’única eina quan parlem de drets humans.

Donem per bo el resultat, que és el que queda al final, perquè senzillament no podem perdre aquest partit. Una de les grans iniciatives del govern d’Allende, víctima dels interessos de la nord-americana ITT, enfila la seva recta final més de 40 anys després, mentre els negociadors del tractat comercial amb els EUA continuen intercanviant sobirania i drets per promeses de progrés. Afegiu-vos a la societat civil que es mobilitza: la junta d’accionistes no ens voldrà tornar, ni tan sols vendre, res del que perdem ara.