Postals des de l’Iran

¿Quan hem regalat fruita pels carrers als turistes que rebem, o els hem fet petons espontanis, agraïts que vinguessin a compartir les seves vacances amb nosaltres?

La pregunta aquests dies pels carrers de l’Iran és exactament la contrària a la del procés: “¿Tots els espanyols sou catalans?” L’èxode des del Principat cap a terres perses aquest estiu arriba a un punt gairebé còmic: una fortalesa en algun punt perdut de l’Iran ha estat presa per un exèrcit de turistes cent per cent de casa nostra, com si fos una excursió de diumenge a Sant Miquel del Fai o qualsevol altre tòtem del turisme interior més nostrat. Experts en mobilitzacions col·lectives, aquest cop no sabem quina ha estat l’espurna que ens ha fet agafar un avió fins a Teheran i aguantar tres setmanes sense fer una canyeta. I ens trobem aquí, fent fotos de la baula més bondadosa de l’Eix del Mal, recollint centenars de noves postals per complementar el poc que sabem d’aquest país, que a priori ja ens sobra per condemnar-lo en bloc. Els catalans disciplinats ens hem llegit, abans de venir, El sha o la desmesura del poder, del gran Kapuscinski, que relata la revolució dels aiatol·làs. Com fa el mestre polonès, deixeu-me que us expliqui algunes de les imatges que ens omplen els ulls aquests dies.

Biblioteca Nacional de Kerman. Un grup d’estudiants ens aborden i ens demanen si hi ha diferència entre el que estem veient al nostre viatge i tot allò que ens havia arribat abans de venir-hi. Esclar, res a veure, responem: en aquest país l’hospitalitat no coneix límits, és un lloc tranquil i inusitadament afectuós. ¿Quan hem regalat fruita pels carrers als turistes que rebem, o els hem fet petons espontanis, agraïts que vinguessin a compartir les seves vacances amb nosaltres? ¿Els hem aturat mai per fer-nos fotos amb ells amb els mòbils? L’Iran es mou i s’explica a través dels objectius dels smartphones: no en va l’Instagram és l’única xarxa social massiva que funciona de manera regular, a diferència de Twitter o Facebook, que, com milers de pàgines d’internet, estan vetades per les autoritats. Evidentment, els carrers d’Esfahan no són la Barceloneta; la percepció i el moment són ben diferents en un país amb una incontinguda fal·lera per tenir notícies del món exterior, alhora que preocupat pel que es diu d’ell.

Estació de Teheran. Una dona de mitjana edat neteja el parc on esperem el tren. En un moment donat s’apropa i, amb senyes, ens demana una cigarreta. Deu ser una al·lucinació, però ella insisteix. La convidem (igual que a tothom que es queda bocabadat a les teteries mentre els companys enrotllen el tabac amb els dits) i veiem com seu a fumar apartada. Un grupet de dones uniformades amb xadors negres que fins aquell moment estaven immerses en una sessió de fotos amb tots els rosers del parc de fons s’apropen a la dona que fuma.

No és la policia moral qui vigila els “bons costums” sinó un sector de la població que hi creu

L’encerclen i intenten convèncer-la que som poc més que una temptació diabòlica en la qual ella ha caigut en demanar-nos foc. No cal saber farsi per interpretar l’escena, que acaba quan l’obliguen educadament a llençar la punta mig exhaurida, mentre ella ens mira amb complicitat i resignació. ¿Us heu fixat en aquesta postal? El detall és que no és la policia moral qui vigila els “bons costums” (més encara des que cal fer veure que l’acord nuclear no suposa cap rendició davant les potències estrangeres) sinó un sector de la població que hi creu. D’altra banda, hi ha una altra part de la població que vol viure diferent, no ja la intel·liguèntsia local sinó algú tan humil com la nostra amiga de l’estació.

Yazd, una habitació senzilla atapeïda de catifes. El Faharad, un enginyer de 44 anys que treballa en una empresa estatal, ens ha convidat a fer el te, a conèixer la seva família i a parlar tranquil·lament en la intimitat. “Per què han d’obligar les dones a vestir amb el hijab?”, es demana igual que ho han fet aquests dies molts homes iranians penjant selfies en què se’ls veia coberts amb mocadors a les xarxes. “Amb la baixada dels preus del petroli la situació econòmica està fatal: fa sis mesos que no cobro, sort dels estalvis. A més, venem petroli a la Xina, que només ens paga amb sabates, cosa que fa que hàgim de tancar les nostres fàbriques. Els dirigents viuen en un altre món, tot el dia parlant de coses que van passar al temps de l’Alcorà, però si ets dels seus, cobres al dia”. El seu pare, un linotipista jubilat, assenteix amb el cap, tot i que pràcticament no recorda l’anglès que va aprendre quan molts estrangers venien a treballar al diari. Ens han de deixar, aquesta tarda coneixeran la seva possible futura dona i la seva família, que ha de triar entre diferents pretendents.

“Què hi ha a l’Iran?”, em demanaven abans de sortir. El mateix que a Catalunya, un país complex que tampoc s’acaba amb el Barça i Messi, d’on sempre arriben un parell de velles postals amb les quals ens conformem i que no ens deixen veure tota la realitat.