Un nou banc per a un nou món

Qui diu que el món se’n va de vacances a l’estiu? Segurament, les coses més importants de la nostra història, si més no la recent, han tingut lloc en plena canícula. En lloc de ser a la platja menjant entrepans de tonyina i intentant assegurar el para-sol a la sorra com tothom, hi ha gent molt poderosa que es tanca als llocs més insospitats i pren decisions que afecten la nostra existència i la de la nostra descendència. Fa uns dies recordàvem el centenari de l’inici de la Gran Guerra, però no s’ha parlat gaire del que va passar, tot just fa setanta anys, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d’acabar-se.

A finals de juliol del 1944, en un hotel perdut a les muntanyes entre Boston i Mont-real -com aquell on Jack Nicholson corria darrere d’un tricicle amb una destral-, delegats de 44 països del món es van reunir per acordar com seria la pau, si més no econòmicament parlant. Aquell món era ben diferent del nostre: Europa encara cremava, els països africans eren colònies europees i almenys l’Índia, aleshores britànica, va participar en la delegació de la seva metròpoli. La Xina no va ratificar els acords signats un cop va triomfar Mao, cinc anys després, que donaven forma a un temps on un país controlava clarament l’economia global.

Amb la meitat del PIB i el 80% de les reserves mundials d’or, la guerra havia estat un gran negoci per als Estats Units, a més de l’inici de la seva supremacia política. Era lògic que el vencedor marqués el terreny de joc, començant pels quartos, sobretot quan la inestabilitat econòmica havia estat decisiva perquè, per primer cop a la història, tot el que coneixíem hagués pogut anar-se’n en orris. El guanyador també va posar les regles: contra el proteccionisme de les tres dècades anteriors, lliure comerç i accés il·limitat a les matèries primeres per seguir produint béns de consum per a un mercat que ara havia de ser planetari. Contra la fluctuació de canvis, un patró estable or-dòlar que duraria fins a la pròxima guerra -la del Vietnam-, quan el campió es va veure inesperadament contra les cordes i les regles van saltar pels aires. L’estabilitat està bé fins que fa nosa, oi?

D’aquell elegant hotel a Bretton Woods, que uns feien servir per estiuejar i d’altres per reconstruir el món, en van sortir dues institucions cabdals per entendre el desenvolupament econòmic, social i ambiental de les darreres set dècades: el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). El primer havia de traçar i finançar les polítiques de desenvolupament, i el segon, assegurar l’estabilitat financera que tants maldecaps havia generat durant el període d’entreguerres. No en farem ara balanç (si en voleu un, llegiu Stiglitz, director del banc durant molts anys), només cal dir-vos que, des de fa vint anys, des de la societat civil reclamem que amb 50 anys n’hi havia prou. Certament, el Banc Mundial i l’FMI van servir per a la seva missió, i no era precisament democratitzar i fer més equitatiu el món -com defensava Keynes, l’economista que Churchill va enviar als boscos de Vermont per negociar amb els amics americans.

Si mirem la crisi que ens ha passat per sobre els darrers anys com una mena de conflicte mundial modern, i si ara és cert que albirem la pau, el nou ordre mundial sembla que necessita el seu nou terreny de joc. Dit i fet: coincidint amb l’aniversari d’aquell meravellós estiu, les potències emergents (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, BRICS per les seves inicials en anglès), responsables de la meitat del creixement mundial la darrera dècada, acaben de fundar el seu banc i el seu fons a la seva última cimera a Fortaleza. Amb 100.000 milions de dòlars cadascú (el Banc Mundial té un capital exigible de 178.000 milions de dòlars i l’FMI un bilió de capital operatiu) sembla un instrument prou potent per qüestionar l’hegemonia multilateral que l’antic ordre va establir.

Alguns economistes pensen que no hi ha cap projecte comú entre tots cinc països, més enllà d’intentar fer-se un lloc sota el sol i denunciar la seva ínfima representació al Banc Mundial i a l’FMI, cosa que dificultaria molt la governança d’aquestes noves institucions. D’altra banda, el que pugui tenir de bo la multipolaritat pot quedar anul·lat per la tipologia de projectes -sobretot infraestructurals i extractius- que tindrà una banca amb seu a Xangai, on el medi ambient i els drets humans no acaben d’encaixar, com demostren les inversions xineses (i brasileres) a l’Àfrica. Esperem que no triguin tant a acceptar certs criteris, en aquest sentit, com en el cas del Banc Mundial i l’FMI.

Mentre al Melià de Fortaleza brindaven amb caipirinhes, la UE i els EUA negociaven a Brussel·les el seu acord comercial, el TTIP, aprofundint en la recepta del còctel liberal que tant desagradava a Keynes a la barra de l’Hotel Mount Washington. Aquell estiu va néixer un món i potser aquest n’ha nascut un altre, i nosaltres a la platja.