Qui pilota el tractat de comerç amb els EUA?

Amable lector, imagini’s que fem un salt en el temps fins a l’any 2031. Uns amics ens hem reunit per tornar a fer un viatge en globus, com ja vam fer fa alguns anys. Els que tenim certa edat encara recordem com era la Garrotxa abans no arribés el fracking a Riudaura i els seus voltants. Els volcans, masos i camps abans verds i plens de vaques i porcs, ara són plens de centenars de petits pous que extreuen el gas de pissarra. No ha estat malament, tot plegat; diuen els experts que no dependre tant de l’energia estrangera ens va ajudar molt a superar la gran crisi de començaments de segle.

Tot i així, hi va haver problemes. Davant les evidències de riscos ambientals, la Generalitat va intentar protegir el territori, declarant una moratòria a l’extracció. Però l’empresa nord-americana que tenia els permisos per a l’exploració i explotació del gas va fer valer els acords comercials internacionals davant l’àrbitre del Tractat UE-EUA, en què no val el tan nostrat principi de precaució. Tothom sap que la legislació local no pot contravenir els acords internacionals, així que l’intent de l’executiu català va ser bastant de cara a la graderia, gairebé per dir que hi havia fet alguna cosa.

L’empresa de viatges en globus diu que plega, sembla que no és gaire atractiu veure Olot convertit en un petit Dallas. Tampoc hi ha gaire interès a veure desenes de masos abandonats, davant la inviabilitat evident de l’agricultura local enfront de l’agroindústria. N’avisava fa anys en un article a l’ARA un tal Gustavo Duch, un d’aquells bojos que es va oposar a la signatura de l’acord, argumentant els riscos que tenia per a la nostra alimentació i la nostra agricultura. No tan boig, però, perquè aleshores ja se sabia que acords comercials com aquell ja havien fet pujar el preu dels aliments importats un 67% als mateixos Estats Units.

Hi ha gent que diu que la visita del president Obama el març del 2014, per impulsar la quarta ronda de negociació del Tractat, va ser decisiva. Amb l’excusa de la crisi a Crimea, que s’estava produint just en aquells moments, i per tant amb l’excusa de no haver de dependre del gas rus en un futur, les darreres reticències d’alguns membres de la UE van ser vençudes. A més, mesos després, un Parlament Europeu amb una presència importantíssima de l’extrema dreta va ajudar la Comissió Europea (CE) a tirar-lo endavant.

La societat civil? Tot i que hi va haver una certa oposició, el secretisme de les converses va ser tal que mai es van conèixer els aspectes fonamentals del Tractat fins que va estar signat. Curiós, perquè en països com Espanya en aquells moments la classe política feia bandera i es vantava de treballar per la transparència. Fins i tot van aprovar una llei sobre aquest assumpte, crec recordar. Després, amb els estàndards nord-americans d’accés a dades privades, va ser més senzill controlar i desarticular l’oposició. Tal com estava la situació econòmica, tot es va donar per bo per sortir de la crisi i generar ocupació, i aquesta va ser l’excusa amb la qual es va convèncer fàcilment una opinió pública que havia perdut la perspectiva internacional, castigada per gairebé una dècada de recessió.

Segurament, aquest que recordo va ser el punt d’inflexió del creixement del poder de les multinacionals, des d’Istanbul fins a Los Angeles, que des del Diàleg Empresarial Transatlàntic -format el 1995 pel departament de Comerç i la Comissió Europea- maldava per crear una àrea de lliure comerç on la legislació comercial estigués per sobre de la sobirania nacional. Des del principi les multinacionals van participar molt activament en les converses del Tractat: fins al 93% de les reunions de preparació van ser amb lobistes privats, segons la mateixa Comissió.

Amable lector: que això que he escrit acabi sent o no política o excursionisme-ficció encara depèn de nosaltres. El president Mas deia fa temps que els ciutadans ens pensàvem que els polítics tenien un poder que en realitat ja havien perdut, i que per això els fèiem blanc exclusiu de les nostres frustracions. No podem acceptar-ho com un destí inexorable. Cal lluitar per recuperar el sentit de la política i de la res publica. Que el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions amb els Estats Units pugui regular gran part dels aspectes de la nostra vida i no sapiguem res de la seva negociació, o que el seu sistema d’arbitratge extrajudicial pugui arribar a substituir tot l’ordenament nacional i internacional per resoldre conflictes entre empreses i estats demandats per aquestes empreses, forma part clarament d’aquest sentit perdut -o més aviat segrestat- a través de maletins i portes giratòries que connecten gratacels i assemblees legislatives.

La política europea sembla com un d’aquells globus de la Garrotxa, que només poden pujar o baixar, però que per moure’s els cal una ventada. De moment, qui bufa, i ben fort, són els oligopolis i les grans multinacionals. I si la ciutadania no bufa amb força, no és que ens perdrem mar endins; és que no quedarà ni rastre d’un artefacte, la UE, que en el passat va servir per avançar, i molt, en els nostres drets i la nostra democràcia.