La política torna al carrer

De sobte, Gamonal. Pocs episodis aconsegueixen condensar tants elements polítics i socials en un mateix escenari i d'una manera tan clara i concreta. Com una expressió tangible dins del cicle de manifestacions i mobilitzacions que la nostra societat està patint, de sobte esclata un conflicte que té a veure amb tot el que ha passat a la nostra societat durant les dues o tres darreres dècades -ho deia aquests dies un periodista- i a l'últim lloc que es podia imaginar.

Ja no estem parlant d'un canvi de règim, d'un procés constituent, de la regeneració democràtica o de qualsevol altre objectiu tan elevat. No, es tracta de com viure i gaudir del nostre espai, de què és públic i de per què es vol privatitzar. De quins equipaments cal fer abans, de qui i com s'han de prendre decisions que ens afecten en el dia a dia. És l'exercici del dret a la ciutat, que, com tots els drets emergents, quan es formulen semblen una filosofada, però que costa una mica menys d'entendre quan veiem la gent de Burgos mobilitzar-se.

La política torna als carrers, en sentit literal, a ser objecte, subjecte i territori del seu exercici, cosa que ens diu molt de nosaltres mateixos. Un company del PSC, molt vinculat a l'àmbit municipalista a l'àrea metropolitana de Barcelona, m'explicava que en el moment en què a poc a poc es va anar donant sortida a les demandes de millora dels barris i operacions urbanístiques -llegat del desarrollismo -, l'interès per la política (i pel seu partit) dels habitants va anar disminuint progressivament. Evidentment, la gent s'associa i s'organitza quan té objectius tan clars com guanyar l'atenció primària per al seu barri o recuperar una fàbrica per convertir-la en un equipament públic. La història ja sabeu com continua: durant els següents trenta anys, vam passar de ser proletaris a esdevenir propietaris, i a mirar molt més pel nostre espai privat que pels nostres interessos en comú amb la resta del veïnat. I la ciutat es va convertir, en molts casos, en un sumatori d'habitatges i de persones, no pas en una comunitat ben articulada que entenia la importància d'estructurar bé els serveis i espais comuns amb l'esfera privada. En la mesura que ja ens anava bé a casa nostra, van perdre interès i vam abandonar els carrers i les places, i els solars edificables, que d'altres van ocupar per fer el seus negocis.

Però tornem a ser proletaris, o almenys tan pobres que necessitem administrar la res publica de manera que puguem arribar a final de mes i que la nostra existència diària no esdevingui un infern. Com ho anava a ser per als veïns de Gamonal per un detall tan prosaic com quedar-se sense el sistema d'aparcament en doble filera que el barri havia autoorganitzat per resoldre la manca de places. A canvi, el constructor exconvicte que manega mitjans i polítics a la ciutat els havia de fer una avinguda ben bufona i uns pàrquings soterranis que l'Ajuntament els vendria (en realitat, llogaria a 40 anys) a 19.000 euros.

Abans no em sortiu amb allò que aquí hem après a fer urbanisme participatiu, que fem molt bé les coses i que els veïns del Carmel mai no tornaran a segrestar un autobús i fer-lo pujar al turó per demostrar que poden tenir transport públic com tothom, deixeu-me que us digui que us equivoqueu. Tenim tots els elements presents a Burgos, però adaptats a una ciutat vint vegades més gran, la qual cosa potser ho fa una mica més complex a simple vista: apropiació i mercantilització de l'espai públic, interessos privats que imposen el seu projecte a la ciutat, mitjans de comunicació treballant per aquests interessos i autoritats públiques (de diferent signe) que no atenen de manera franca al diàleg.

I, evidentement, no tenim les associacions de veïns d'altres èpoques, que han anat envellint amb els seus membres i no han sabut incorporar propietaris d'hipoteques amb piscina privada, quan no han caigut en el clientelisme polític. Si no, no s'explica que no hagin esclatat conflictes a Barcelona com ara la privatització del Parc Güell o la marina de luxe al Port Vell que prepara l'Ajuntament, per esmentar-ne alguns.

Vaig tenir ocasió de col·laborar durant dotze anys en un programa de rehabilitació dels barris més degradats de la ciutat de Yaoundé, al Camerun. Fèiem participar la gent, que decidissin com i quines infraestructures i serveis calia fer, i no he vist mai cap mecanisme tan eficaç perquè la gent prengui consciència de la seva condició ciutadana, trencant relacions ancestrals de poder i servituds amb un simple gest del seus dits sobre un plànol, assenyalant el que realment calia fer.

Tornem al carrers, preocupem-nos per la nostra ciutat, i la política (democràtica) tornarà a superar qualsevol pujol en autobús i tornarà a aturar-se a la nostra porta.