Les pomes de Putin

Un supermercat de Cap Verd és el més semblant a una Assemblea General de les Nacions Unides: les sardines són del Marroc, les taronges d’Egipte, les pomes de Girona, els bistecs de l’Argentina, l’arròs de Tailàndia i així fins a esgotar tot el repertori d’aliments. Només unes tímides papaies, uns arronsats tomàquets, uns dignes pebrots i un més que notable cafè resisteixen el desembarcament internacional, en un país que importa el 80% del que menja. Aquesta imatge ompliria els somnis més humits de la nostra indústria alimentària, totalment bolcada en la seva internacionalització dins l’estratègia econòmica general del país. El 2012, per primer cop a la història, les seves exportacions van superar la indústria automobilística, i el sector representa ja més del 7% del PIB, només superat pel turisme, i amb plans per arribar al 10% el 2020. Ara per ara les exportacions són el 25% d’aquest negoci, en el seu conjunt, però són la clau per a la seva expansió futura, i són cabdals per a la viabilitat actual de molts productes.

I sempre hi ha algú que s’interposa en els nostres plans, oi? Les sancions occidentals a Putin, a compte dels seus moviments a la crisi ucraïnesa, han estat contraatacades amb el tancament del mercat rus per als productes alimentaris dels països que impulsen aquestes sancions. La UE calcula que podríem deixar de vendre-hi per valor de 5.000 milions d’euros, mentre que a l’Amèrica del Sud li estant fent l’onada al mandatari rus, per l’oportunitat de negoci que els obre. Amb els productors russos en èxtasi, veient com per fi poden vendre els seus productes a casa seva, els nostre pagesos activen totes les alarmes, i ja teniu el conseller i la ministra fent-se selfies a internet amb una bona poma de Lleida en senyal de solidaritat.

Podria ser una divertida comèdia de situació ambientada a la nova guerra freda que estem inaugurant, si no fos perquè parlem del nostre sistema alimentari. Ja em perdonareu, però el problema en aquest cas no és estrictament en Putin, sinó en el mateix sistema, i és la conseqüència d’haver-lo convertit en molts llocs en monocultius que depenen d’exportacions cada vegada més llunyanes. Els estudis i prospeccions comercials continuen animant l’expansió a mercats estratègics que queden aquí a prop, a la cantonada, com el Japó, Austràlia, Indonèsia i les Filipines. De fet, les corredisses pels passadissos del ministeri i de la conselleria, amb la poma encara a la gola, són per trobar mercats alternatius al rus i per renegociar a l’alça les magres compensacions de la UE, abans no ens hàgim d’empassar tota la fruita que produïm aquí i rebentin els preus.

Bé, tampoc ens queixem, ara estem patint la recepta que vam prescriure als territoris d’ultramar. Els nostres avis no van anar a Cuba a cantar havaneres, sinó a explotar els immensos ingenios de canya, i els tiets a Guinea, a assegurar el cacau que remenàvem cada matí abans d’anar al col·le. Quan el preu d’un d’aquells productes s’enfonsava als mercats internacionals, aquelles economies i aquells països construïts sense remei amb la forma d’aquelles matèries primeres les passaven magres, i ho continuen fent. Fa uns mesos entrevistava l’Eudald Rifà, del Grup de Defensa del Ter, que es preguntava quin sentit tenia importar pinso barat de l’Argentina per engreixar a Osona més porcs dels que mai menjarem a Catalunya, ficar-los després en un transport i vendre carn barata a Rússia, i quedar-nos amb tots els purins als nostres aqüífers. “Aquí hi ha un error de sistema, entre els quals un de sistema energètic. I algun dia ens petarà als dits”. Efectivament, no parem de muntar sistemes econòmics basats en la superabundància d’energia barata. Quan l’absurditat de promocionar el transport privat i el malbaratament d’energia fabricant utilitaris ja no és competitiva, ho compensem portant els nostres aliments allà on calgui, perquè l’energia i el transport de mercaderies continuen sent absurdament barats, sense cap internalització dels impactes que el creixent consum d’hidrocarburs té sobre el clima. I, esclar, amb tot això cal exigir alhora més aigua i regadius per produir cada cop més, i més territori i infraestructures logístiques per repartir-ho a tot arreu.

No patiu: vindran més Putins, polítics alemanys que dubtin frívolament dels nostres cogombres o campanyes contra el cava. El que no ens podem permetre és continuar construint un sistema alimentari cada cop més dedicat a l’exportació, aliè als límits del planeta. El consum de proximitat i la sobirania alimentària són els millors antídots contra els boicots. Però Juncker ha triat com a nou comissari d’Energia l’antic ministre d’Agricultura, Arias Cañete, perquè res canviï en aquest esquema.

Per cert, si aneu al mercat a Praia, com a tot arreu, trobareu una de les millors tonyines i peixos serra del món, entre d’altres delicatessen. Ni una paraula d’això a la nostra flota, sisplau.