El setembre del desenvolupament?

Aquest setembre arriba carregat de fites històriques, sembla. O no, el temps ho dirà. Quan estiguem dipositant el nostre vot a Catalunya, el 27 de setembre, a Nova York s’estarà a cloent la setantena Assemblea General de les Nacions Unides, en què s’aprovarà l’agenda de desenvolupament per als propers quinze anys. Si el 2001 van ser els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), la segona part de la nissaga seran els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). No sabem, com sempre passa al cine, si aquesta segona part serà pitjor que la primera. Aquella, si més no, va servir per bastir una agenda internacional comuna al voltant d’algunes fites quantificables. Tota una novetat, positiva, en la història de la lluita contra l’exclusió arreu del món.

Si no s’ataquen les arrels estructurals d’allò que en diem “la pobresa”, poca cosa podrà fer aquesta nova carta als Reis d’Orient, per molt que ampliem de vuit a disset els nous objectius. No conec ningú que no signi ara mateix “assolir la igualtat entre els gèneres i empoderar totes les dones i nenes” o “assegurar l’accés a energies assequibles, fiables, sostenibles i modernes per a tothom”, però, vist com funciona el món, sempre és millor tenir-ho per escrit i signat per triplicat, encara que ja sabem el que valen els compromisos en això de la lluita per la justícia global. “Sort que el món ens queda ben lluny”, com deia aquella tira de la Mafalda. Ara que la crisi ens ha portat de nou al planeta Terra, estaria bé assumir que ni tenim plena igualtat de gènere a casa nostra ni la pobresa energètica s’esvairà sola. L’agenda és nostra, també, una altra cosa és si realment la volem posar en marxa.

La primera qüestió és, òbviament, qui paga tot això. Durant el mes de juliol la comunitat internacional s’ha reunit a Addis Abeba (sí, a l’Àfrica no hi ha només guerres, també cimeres de primer nivell) per repartir el compte. El resultat ha estat mediocre, des del punt de vista de la societat civil, si més no. El famós 0,7% torna a deixar-se per d’aquí tants anys (el 2030 en concret) que ningú recordarà aleshores què eren aquells números. L’Estat i el govern català poden estar tranquils, en una paraula: tenen quinze anys més de pròrroga i per continuar dient que sí, que estem en el bon camí, que ningú els reclamarà res, a nivell oficial. Ara per ara la xifra ja és poc més que un indicador de consum intern per saber l’interès que la cooperació internacional té per a les nostres administracions públiques i l’orientació real de les seves polítiques d’acció exterior. L’Agència Basca de Cooperació hi dedica 40 milions d’euros, la catalana 8,6 milions aquest 2015. Sense comentaris.

Segurament, el quid de la qüestió no és, ni de bon tros, aquest punt. La clau és la generació interna de recursos als països empobrits (i a tots, en realitat, assumim l’agenda, sisplau), i la lluita contra l’evasió i l’elusió d’impostos. Algú deia aquests dies per Catalunya que amb un marc legal faria una Hisenda pròpia i que sense aquesta Hisenda no hi ha autogovern possible. Doncs el mateix per a Hondures i per al Sudan, escolteu. Doneu-nos un tractat internacional contra el frau fiscal i mourem el món. Com deia un company desplaçat a Addis Abeba setmanes enrere, tenim tractats internacionals pel futbol i encara no n’hem aconseguit un contra els abusos en aquesta matèria, sobretot per part de les multinacionals: només les empreses amb seu als països del G-7 van deixar de pagar 6.000 milions dòlars en impostos el 2010 al continent africà. I no em posis taxes com al món civilitzat, perquè si no, no hi inverteixo, vigileu. Un cercle pervers que situa cap cop més en mans privades sectors clau del desenvolupament com l’aigua o la sanitat, amb el paraigua de les associacions público-privades. Tot això coincidint també amb l’informe que corre pel Parlament Europeu aquests dies que denuncia que els grans bancs europeus aprofiten les seves xarxes internacionals per evitar pagar milers de milions d’euros en impostos a la UE. L’agenda és nostra, escrivim-ho cent cops a la pissarra.

Com deien els sindicats presents a Etiòpia, sense canviar el paradigma del sistema econòmic i financer global resultarà impossible complir l’agenda dels ODS. I, en aquest sentit, superant la idea que el desenvolupament i la cooperació és donar diners des del Nord ric, és positiu que el debat cada cop se centri més en la generació de recursos propis i el seu control, dins els estats receptors, i en una lluita solidària contra el frau a tot el món per assolir les fites de l’agenda internacional.

Sense mitjans, només farem plans directors i objectius per guarnir els prestatges. Posar en marxa els drets de tothom i lluitar per assolir-los costa calés i qui té la clau de la caixa els administra, aquí i arreu.