Misc 22/09/2011

Afortunadament, això no és Grècia

i
Miquel Puig
3 min

Des que va començar la crisi del deute sobirà -el de les administracions públiques- han sovintejat les declaracions i anàlisis que utilitzen metàfores bèl·liques. Així, han abundat expressions com "els especuladors han olorat sang / han atacat un país / es faran més forts", o frases com "deixant de banda dues peces menors, els analistes destaquen que la batalla definitiva es lliurarà al voltant d'Itàlia i Espanya". Per als lectors d'una certa edat, se suscita la imatge d'una feble caravana que es defensa com pot d'uns indis furibunds (lectors d'altres edats tindran referències equivalents). De vegades, el caràcter invisible i traïdor de l'enemic s'identifica més aviat amb els atacs microbians; així, es parla de "contaminació" o es diu que la crisi pot "saltar d'un país a un altre". Aquestes imatges, que sens dubte acoloreixen els relats, tenen, tanmateix, el greu inconvenient que desfiguren la realitat, ja que la presenten com una lluita entre la víctima innocent i el depredador indesitjable, i suggereixen que si aquest quedés frustrat aquella podria reprendre la seva plàcida existència. No es tracta d'una imatge afortunada.

Fa uns vint anys, un eurodiputat em comentava que pels passadissos de Brussel·les es feia broma sobre la necessitat d'expulsar Grècia de la Unió Europea per alliberar-se d'un soci indesitjable. No es va fer i avui ho paguem, perquè Grècia és un país malalt. Sobretot de corrupció, que allà, com en massa països llatinoamericans, descansa sobre un pacte tàcit entre la classe alta i la burocràcia política: els primers deixen fer a canvi de no pagar gaires impostos. Europa ha empitjorat les coses a base de transferències i préstecs, que han acostumat la població a un nivell de vida insostenible. Ara, de sobte, els creditors han descobert que Grècia no pot pagar. Efectivament, Grècia no pot pagar i, per tant, no pagarà. Això crea un problema als creditors -bancs grecs, francesos i alemanys principalment- perquè han de reconèixer la pèrdua corresponent. El "rescat" es presenta com una maniobra per donar temps a Grècia per refer-se i pagar; en realitat, és sobretot una maniobra per donar temps als bancs perquè es desfacin del deute (una tercera part ja ha passat dels seus balanços al del BCE, o sigui, al dels contribuents europeus: vostè i jo, entre ells).

Si vostè o jo tenim un deute i no el podem pagar, tenim un problema, perquè el banc s'emportarà les nostres propietats. No passa el mateix amb els estats, que són inembargables: els bancs no es poden endur una illa de l'Egeu a Frankfurt o un ministeri grec a París. El problema no és que Grècia degui molt -ja que no li cal tornar-ho-, sinó que necessita, per arribar al final de cada mes, que se li presti més i més. Els interventors europeus es desesperen perquè Grècia recapti més impostos, però l'Estat grec no ha estat dissenyat per fer-ho: no disposa ni tan sols d'un cadastre en ordre. El dia que Europa es cansi d'abocar diners, i no falta gaire, Grècia no podrà pagar el sou dels funcionaris ni les pensions dels jubilats i el país, previsiblement, esclatarà. La culpa no serà ni dels especuladors, ni dels "mercats", ni d'Angela Merkel. Una part de la culpa la tenen els bancs, que van pensar-se que feien negoci prestant alegrement als grecs els estalvis dels alemanys, però sobretot serà de les elits gregues, que han governat irresponsablement el seu país. S'especula sobre si Grècia abandonarà o no l'euro. Malgrat la gravetat de la disjuntiva, es tracta d'una qüestió menor. El tema és com i qui reconstruirà Grècia.

Espanya no és un país exemplar, però no és Grècia. Ens podem escandalitzar de les sicav , però periòdicament l'Estat ha ensenyat les urpes a qui ha eludit el pagament dels impostos, siguin empresaris o alts funcionaris. El deute públic espanyol és raonable i, per tant, es pagarà. Potser es tornarà a retallar els sous dels funcionaris i les pensions, però es pagaran cada final de mes. Milions d'espanyols estan hipotecats, però pocs deixaran de pagar, perquè perdrien propietats valuoses. Si els interventors europeus estan desorientats a Grècia, a Espanya estan satisfets: les seves ordres s'executen.

Sovint ens queixem dels polítics espanyols. Afortunadament, entre ells hi ha hagut i hi ha gent seriosa que no ha fet excessives concessions ni a la frivolitat ni a la demagògia. Potser no aplaudim totes les decisions de la parella Mas/Mas- Colell, però gràcies a gent com ells aviat agrairem no ser Grècia.

stats