Misc 07/09/2013

Com Àustria o Dinamarca

i
Miquel Puig
3 min

Amb el mateix títol que aquest article, el subtítol La Catalunya possible i escrit per tres economistes -Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i jo mateix- acaba de veure la llum un altre llibre sobre la independència de Catalunya. Espero que el lector permeti que aprofiti aquest espai per justificar-ne la publicació.

L'anàlisi econòmica de la hipotètica independència s'ha tendit a centrar en dos aspectes que no deixen de ser laterals. En primer lloc, el denominat dividend de la independència , és a dir, la magnitud del dèficit fiscal que ens estalviaríem, i què seria possible fer amb aquest dividend. En segon lloc, fins a quin punt el nou estat seria viable, particularment tenint present que el seu naixement tindria lloc en unes circumstàncies dramàtiques: amb un atur espantosament elevat, un deute massa gran i una economia poc productiva. Tot i que laterals, es tracta d'aspectes imprescindibles, i la nostra conclusió és que el nou estat seria capaç des del primer dia de fer front a les seves obligacions més elementals, entre les quals es compten les pensions i els interessos del deute, però molt poca cosa més. Pot no semblar gaire, però és molt: pocs estats europeus són capaços de fer-ho ara com ara sense el recurs de l'endeutament.

Ara bé, l'aspecte més rellevant de l'opció independentista es refereix no a si la nau podria navegar, sinó al rumb que hauria de seguir. Després de tot, la independència és la possibilitat d'aplicar polítiques pròpies, i aquesta facultat, si no se sap on es vol anar, pot ser inútil i fins i tot perillosa.

Independència, per a què? La resposta a aquesta qüestió estaria en mans de l'electorat català i dels dirigents que triés, però ens ha semblat raonable considerar que l'opció més sensata per al nou estat seria la d'emmirallar-se en els petits estats del centre i del nord d'Europa, "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç". Ignorem fins a quin punt els seus habitants són feliços, però el que sí que sabem és que aquells vuit països (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Suècia i Suïssa) es compten entre els més rics, més competitius (és a dir, que seguiran sent rics) i més equitatius del món. El conjunt ens sembla, doncs, un exemple relativament proper i molt atractiu. Òbviament, els catalans podran triar altres models, però tots ells són o bé imaginaris (no em refereixo a Ítaca, sinó, posem per cas, al neoliberal), o bé exòtics (Massachusetts...).

He sentit dir més d'una vegada que Catalunya tindria vetat assemblar-se a aquells països perquè els catalans no som com els austríacs o els danesos. Es tracta d'un pensament propi de qui ignora les lliçons més elementals de la història de la humanitat. Val a dir que es tracta d'un error freqüent: després d'haver humiliat el Japó (1854), el brigadier Matthew Perry s'hauria permès opinar que "els japonesos es conformen amb poca cosa, i per això mai no tindran res". Només cinquanta anys després, el Japó s'havia transformat en una potència industrial capaç de derrotar militarment un imperi occidental (1905). Tots els països acaben sent allò que volen ser, i encara que des dels Jocs de Barcelona semblem entestats a transformar-nos en un país de paletes i cambrers, confio que aviat ens adonarem de l'error. La llista d'objectius de país que publicava l'ARA diumenge passat apuntava en la bona direcció: no hi havia ni Barcelona Worlds ni macrodiscoteques.

¿És possible esdevenir un país amb una taxa d'atur raonablement baixa, amb un nivell de vida elevat, amb una dispersió de la renda moderada i amb una protecció eficaç per als que es queden enrere? Sens dubte, com mostra l'exemple dels països esmentats. Com s'ho han fet? És molt rellevant que la majoria comparteixen un conjunt d'institucions i pràctiques que busquen el consens al voltant de dos objectius: protegir l'empresa creadora de valor i protegir els que corren el risc de quedar enrere. També és rellevant que aquells models ( pòlder , nòrdic , social de mercat ) van cristal·litzar quan el país en qüestió travessava unes circumstàncies dramàtiques. El fet de ser petits no sembla haver-los perjudicat, sinó tot el contrari, perquè els ha evitat dues temptacions a les quals els nostres dos grans veïns tendeixen a sucumbir: el dirigisme i l'entotsolament. Els governs d'aquells països sempre han estat conscients de la seva debilitat, i tothom de la necessitat de ser competitius en el món.

Voler anar més enllà que ningú ha estat un pecat tradicional de la política espanyola. A nosaltres, quan ens ha anat bé ha estat quan ens hem limitat a imitar els que ens anaven al davant.

stats