Efímers Tema del dia 21/03/2014

Bones notícies

i
Miquel Puig
2 min

L’any 1984 em vaig estrenar dins la Generalitat col·laborant, amb un paper rigorosament secundari, amb l’equip que havia de convèncer Hewlett-Packard que instal·lés una factoria a Catalunya. Encara recordo la magnífica presentació que va fer un proveïdor de peces sinteritzades que ja produïa per a IBM. Hewlett-Packard va triar Sant Cugat, malgrat la resistència de la seu del grup a Madrid, gràcies a la implicació de Jordi Pujol, que va aconseguir establir una relació de confiança amb el president del grup a Palo Alto. És difícil exagerar la importància que va tenir per a Catalunya que, en aquells anys, moltes empreses estrangeres decidissin invertir-hi. Per exemple, Seat, moribunda des de l’espantada de Fiat l’any 1980, va passar a ser controlada per Volkswagen l’any 1986, i la fàbrica de Martorell s’inaugurava el 1993.

Es difícil exagerar la importància d’aquelles inversions perquè és difícil exagerar la magnitud dels problemes que teníem. La taxa d’atur, un concepte nou, superava el 22%, i feia deu anys que es perdien llocs de treball. Bona part de l’empresariat tradicional -tèxtil, electrònica de consum, motos...- estava espantat pel que representaria l’eliminació dels aranzels a les importacions.

Les empreses estrangeres van ser decisives per sortir del forat. Van ajudar a modernitzar la gestió, van ensenyar-nos a treballar per al mercat exterior i van portar confiança en el país. El president Pujol no es cansava de repetir que si les multinacionals confiaven en Catalunya també ho havíem de fer nosaltres.

Ara tornem a estar en un forat, amb l’atur altre cop per sobre del 22%. No està gens clar què pensarem d’aquí uns anys del paper que està tenint la inversió estrangera, perquè ara no està clar que ens aporti ni tecnologia, ni gestió, ni més internacionalització que la que ja tenim. Pel que fa al seu volum, no estem parlant de xifres menyspreables, perquè s’acosten al 2% del PIB, però tampoc no es tracta d’una magnitud que pugui suposar un estímul decisiu: el saldo comercial a l’estranger (diferència entre exportacions i importacions, turisme inclòs) és del 5% positiu.

Tanmateix, sí que podem estar segurs que interpretaríem la seva absència com un auguri terrible, que consideraríem, sense cap mena de dubte, com una conseqüència del procés independentista. Afortunadament, ara és impossible fer-ne aquesta lectura. Si, per evitar donar massa importància a l’última dada, comparem els tres últims anys amb els tres anteriors, la proporció que representa la inversió estrangera a Catalunya dins el conjunt espanyol no ha variat en absolut (16%). Si comparem períodes de quatre anys, ha pujat (de l’11 al 21%).

Ara fa trenta anys el capital internacional confiava que Espanya, un país amb un passat turbulent, s’incardinaria exitosament a Europa, i hi confiava prou per abocar-hi diners. Ara sembla que el capital internacional considera que Catalunya no es desacoblarà d’Europa passi el que passi. Tant de bo això ajudés l’Estat a concloure que el camí per retenir els catalans no passa per repetir incansablement “no vull una Catalunya empobrida i fora de la Unió Europea”.

stats