Chomsky i l'afer Ponsatí

"No crec que una càtedra que porta el nom del Principat d'Astúries hagi de servir de base per encoratjar processos secessionistes contraris a la Constitució. I, per descomptat, mentre jo sigui ministre no passarà..." (José Manuel García-Margallo, 9/5/13)

Diguem d'entrada que només conec molt superficialment la Sra. Clara Ponsatí i la seva obra acadèmica i que no sé res respecte de les normes que regeixen les càtedres Príncep d'Astúries; en conseqüència, no puc valorar en absolut el fet que a la Sra. Ponsatí, que n'ocupava una als Estats Units, no se l'hi hagi renovat, cosa que ha estat objecte de debat públic. El meu comentari es refereix exclusivament a la frase que en relació amb aquest afer va pronunciar, en seu parlamentària, el ministre d'Afers Exteriors. Ho faré basant-me en una experiència personal.

L'any 1979 vaig arribar al MIT com a estudiant postgraduat d'econòmiques. En els primers dies de curs vaig rebre la visita d'una persona que va manifestar el seu interès per conèixer Noam Chomsky, que era (i és) professor de lingüística en aquella universitat. Vaig aconseguir l'entrevista i, amb l'ajut d'un plànol del campus, que és enorme, vam adreçar-nos al punt on estava situat el seu despatx.

Chomsky ja era en aquell moment una personalitat acadèmica que havia revolucionat el camp de la lingüística i havia obert noves perspectives a la comprensió del funcionament de la ment humana; a més, Chomsky ja era molt conegut internacionalment pel seu activisme anticapitalista i per la seva furibunda oposició a la política exterior americana, particularment en la seva faceta més bel·licista. En aquell moment, jo no era manifestament antiamericà ni anticapitalista, però no sentia cap simpatia ni pels militars, ni per la política americana. Les persones de la meva generació es poden fer càrrec dels prejudicis propis d'un estudiant postgraduat de 25 anys que havia pujat sota una tèbia dictadura militar aliada amb els Estats Units. En definitiva, la figura de Chomsky em resultava simpàtica precisament perquè era molt crítica amb els Estats Units, i com tants professors oposats al franquisme que havia conegut a la universitat espanyola, me l'imaginava assetjat per l'estat i capaç de treballar només gràcies a la protecció que li proporcionava la universitat.

La meva sorpresa va ser majúscula quan el plànol ens va menar a l'entrada d'un recinte envoltat de filferro espinós i custodiat per soldats. Què feia un recinte militar en ple campus universitari? La segona sorpresa va ser descobrir que, efectivament, el professor Chomsky treballava dins d'aquell recinte. És més (i aquesta va ser la tercera sorpresa), ho feia en un barracó de fusta que provenia de la guerra de Corea.

Aviat es va aclarir la incògnita. Els militars tenien un recinte dins el campus perquè participaven activament en moltes línies d'investigació que es desenvolupaven al MIT, i, en particular, estaven interessats en dues aplicacions pràctiques de les teories lingüístiques de Chomsky: la traducció automàtica i el reconeixement automàtic de la parla. En conseqüència, l'exèrcit americà era el principal finançador de la recerca de Chomsky, i per això el gran activista anticapitalista i crític amb la política americana treballava en un barracó militar: perquè treballava per l'exèrcit americà.

Aquell dia vaig començar a pensar que els Estats Units són un gran país, i fins avui no he canviat de parer. Hi ha coses d'aquella societat que em desagraden (per entendre'ns: les que denuncia Michael Moore) i hi ha accions del seu estat que em semblen repugnants, a més d'equivocades (per exemple, la guerra de l'Iraq, Guantánamo inclòs), però penso que totes les societats tenen coses que no m'agraden i que tots els estats, en la mesura que tenen poder, fan coses equivocades i repugnants, però que només en un gran país l'exèrcit acceptaria la col·laboració d'un crític radical i aquest acceptaria treballar per l'exèrcit.

Quan vaig tornar a Espanya, i durant uns anys, a finals dels noranta, vaig pensar que Espanya estava en el camí de construir un estat de primera. Ja no ho penso, i justament perquè es tracta d'un país on un ministre pot pronunciar una frase com la que encapçala aquest article entre l'aplaudiment dels seus i el silenci dels contraris. Per cultura i per geografia, Espanya podria ser un gran país; dissortadament, la mena de país que l'estat espanyol ha construït, està construint i vol continuar construint és un país del qual preferiria no formar part.