Contra l’astúcia, cinisme

“Fent i desfent, aprèn l’aprenent”, “La letra, con sangre entra”, “No pain, no gain”

Adagis populars

Va ser Artur Mas qui va anunciar que, per tal d’aconseguir que els catalans fossin capaços de decidir el seu futur, calia fer servir l’astúcia.

Un cop el Congrés de Diputats va votar (8-4-2014) contra la proposició de llei perquè l’Estat delegués a la Generalitat “la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i les catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya”, Mas va començar a buscar altres camins per aconseguir el mateix efecte.

Primer, el seu govern va promoure i aconseguir l’aprovació d’una llei de “consultes populars no referendàries” (19-9-2014), i ell va signar amb tota la solemnitat el decret de convocatòria de la consulta, que havia de tenir lloc el 9 de novembre, amb una pregunta en forma d’arbre (“Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”).

En pocs dies, tanmateix, el govern espanyol va presentar recursos d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes i contra el decret de convocatòria (29-9-2014). El mateix dia, i per unanimitat, el Tribunal Constitucional va admetre els recursos, amb la qual cosa tant els preceptes recorreguts de la llei com el decret van quedar automàticament suspesos.

Mas va decidir -astutament- convocar una cosa diferent -un “procés de participació ciutadana”- amb la mateixa pregunta i la mateixa data, el 9-N. La consulta va acabar sent suspesa el 4 de novembre pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern espanyol, però el govern de Catalunya en va mantenir la convocatòria. És evident que si Mas i el seu govern es van atrevir a fer-ho és perquè tenien en compte que la convocatòria d’un referèndum havia estat despenalitzada (des del 2005) i perquè sabien, a més, que la desobediència al Tribunal Constitucional no era en la pràctica sancionable: el govern de l’Estat ho havia fet de manera reincident.

La consulta va tenir lloc i va ser un èxit. L’astúcia havia triomfat sobre la força de l’Estat, que va quedar en ridícul.

En ridícul, però no sense recursos. El Tribunal de Comptes, un instrument que havia donat mostres de la més extrema ineficàcia en la fiscalització dels comptes dels partits polítics i molt desprestigiat per la pràctica del nepotisme, va obrir un expedient, i Mas i dues de les seves companyes al govern de la Generalitat van acabar havent de fer front a una indemnització extraordinària, que es va justificar, en la seva major part, pel cost d’uns ordinadors que estaven sent utilitzats a les escoles catalanes. Contra l’astúcia, cinisme.

Els membres del govern Puigdemont -immersos en la preparació d’un referèndum- en van prendre nota. Baiget, per exemple, va plegar després de declarar en una entrevista “Anar a presó? Ho aguantaria. Però no que vagin contra el patrimoni” (3-7-2017).

Els responsables del referèndum van decidir reaccionar amb més astúcia, i això va quedar meridianament clar en les declaracions dels acusats els primers dies del judici pels fets de la tardor del 2017. Van assumir que no podrien evitar ser reus del delicte de desobediència -el Tribunal Constitucional havia estat dotat de potestat coercitiva- però els seus actes apareixen ara dictats amb precisió quirúrgica per evitar ser condemnats per cap delicte punible penalment (la malversació, la sedició) ni per responsabilitats comptables (com ho havien estat Mas, Ortega i Rigau): ni un euro de l’erari públic es va gastar en la consulta, la policia autonòmica no va rebre cap ordre contrària a l’ordenament jurídic, la pretesa declaració d’independència tenia un redactat prou confús per no significar res i no va ser publicada enlloc, la bandera espanyola no va ser arriada dels edificis públics...

El problema és que l’Estat ha decidit respondre a més astúcia amb més cinisme, i el que estem veient a Madrid és la construcció d’un relat que respon a uns fets que no van tenir lloc però que justificarà un càstig que molts consideraran il·legal, sí, però just.

En la citadíssima i no prou llegida Notícia de Catalunya, Vicens Vives criticava que els catalans haguéssim mostrat al llarg dels segles una feble voluntat d’ocupar el poder polític, al qual es referia com “els palaus del Minotaure on es decideixen els destins dels homes i dels pobles”. El Minotaure, no ho oblidem, era un monstre devorador d’homes. És indubtable que els catalans estem rebent una lliçó molt dolorosa sobre què és i com es comporta el poder.

Però “el que no em mata, m’enforteix”, proclamava Nietzsche, i a mi em fa l’efecte que l’Estat s’està equivocant i que l’independentisme sortirà bastant reforçat de la prova.