“Convergència no ha pensat mai”
La setmana passada vaig argumentar que un dels motius de l’ensorrament del PSOE, el partit que més ha fet l’Espanya contemporània, ha estat la seva renúncia al pensament, mentre que l’hegemonia del PP, insensible als escàndols de corrupció, es fonamenta en l’apropiació d’un conjunt d’idees que han reverberat en una part significativa del poble espanyol.
Considerem tres d’aquestes idees. Primera, que és bo que els impostos baixin. Segona, que l’AVE ha d’arribar a totes les capitals de província peninsulars. Tercera, que la diversitat de regulacions ofega l’activitat econòmica. Totes tres han fet forat perquè són intuïtives i perquè són repetides incansablement. El menys important és la seva solidesa; l’important és que fins i tot el PSOE ha acabat deixant-s’hi arrossegar: recordem Zapatero proclamant que “abaixar impostos també és d’esquerres”.
Centrem-nos ara en CDC. Antoni Vives, des d’aquestes pàgines (“PDC: l’hora del talent”, 9-10-16), parlava del “suïcidi de Convergència” i deia que “CDC és morta per culpa de l’afer Pujol... però no només: és morta perquè el catalanisme de retrovisor que propugnava Pujol és mort”. Si el que Vives vol suggerir amb el retrovisor és que CDC no sabia on anava, hi estic plenament d’acord.
Abans de ser un polític, Pujol havia publicat uns quants llibres i es proclamava deixeble de Mounier i de Maritain, dos filòsofs entestats a construir un camí entre el liberalisme individualista i el socialisme col·lectivista. És un bon punt de partida, però ni l’un ni l’altre tenien una obra de govern. Potser s’hauria pogut emmirallar en la de les democràcies cristianes centreeuropees, però no ho va fer. A sobre, Pujol va acabar improvisant, entre altres coses perquè la lluita caïnita entre AP/PP i el PSOE, l’amenaça terrorista i la fragilitat de les finances espanyoles van exigir-li que dediqués la seva energia a apuntalar l’estabilitat política espanyola. A canvi, va preservar l’autonomia, que no va ser qüestionada seriosament des de la Loapa (1982) i fins al segon govern d’Aznar (2000).
CDC tenia una sòlida base electoral i té una sòlida base territorial, però s’ha suïcidat perquè, enfrontada a l’escàndol Pujol, no ha trobat dins seu res de sòlid que valgués la pena salvar o que la pogués ajudar a superar el tràngol. S’ha suïcidat perquè no havia construït un pensament digne d’aquest nom: abans que es plantegés la refundació, un dirigent de primera línia de CDC em deia: “Convergència no ha pensat mai”.
Vives diu que “el suïcidi de CDC obre la porta a la configuració d’aquesta força central en la política del país: catalanista, liberal, social, centrada en l’esforç personal i col·lectiu, independentista, cosmopolita...” Confesso que aquesta enumeració em produeix la mateixa insatisfacció que quan llegeixo el tuit de Santi Vila “L’èxit del procés dependrà de si el liderem liberals progressistes” o quan el flamant moviment Lliures proclama “un catalanisme de tall liberal i humanista, on prevalgui la defensa de les llibertats individuals, el lliure mercat, la moderació fiscal i la simplificació administrativa”. Són paraules boniques. ¿Qui està en contra de les llibertats individuals, de la moderació fiscal o de la simplificació administrativa? ¿I de l’esforç individual i col·lectiu? ¿Qui no es considera liberal? (Fins i tot Aznar es proclama hereu del liberalisme espanyol que Ferran VII, Primo de Rivera i Franco consideraven l’anti-Espanya!) Qui no es considera progressista? Són paraules boniques, però que sonen a la vella Convergència perquè poden no voler dir res.
Una força que pretengui liderar el país ha de parlar bastant més clar. Per exemple, ha de dir que no és cert que siguin millors els impostos baixos que els alts; que tot depèn de com s’administrin i que ella els administrarà impecablement. Ha de dir que hem de proporcionar escoles bressol gratuïtes per redreçar una natalitat catastròfica i perquè de debò ens interessen les famílies. Ha de dir que l’única manera de construir una societat decent és que els fills de totes les classes socials es barregin a l’escola (com ho fan a la universitat), i que, per tant, la concertada ha de ser tan gratuïta com la pública. Ha de dir que les relacions laborals han de ser flexibles (com volen les patronals) però que el treballador ha de cobrar un sou digne i que, si perd la feina, la societat es mobilitzarà amb la mateixa energia que ho fa quan cau malalt fins que, entre tots, facin que trobi una feina. Ha de dir que ens hem cregut de debò que els catalans no som només individus, sinó que formem un poble.
