Fora de l'euro? Impossible

Les declaracions de Joaquín Almunia en el sentit que la Catalunya independent hauria de negociar l'adhesió a la Unió Europea (UE) han tornat a posar sobre la taula un tema sensible que convé aclarir. Des del meu punt de vista, moltes de les anàlisis publicades sobre la pertinença del nou estat a la UE i sobre la seva continuïtat dins de l'euro parteixen d'un error fonamental: assumir que Catalunya prendria les decisions autònomament. Ahir mateix, El País qüestionava la viabilitat d'una Catalunya amb euro però fora de la UE sustentant-se sobre aquest erroni fonament.

El que ha dit Almunia no és sinó una obvietat, encara que ens costi d'acceptar. Després de l'escissió, Espanya seguiria essent Espanya, i per tant membre de la UE, mentre que Catalunya seria un nou estat que només podria reincorporar-s'hi després d'un procés formal.

Això no significa necessàriament que Catalunya hagués de passar un temps fora de la UE. Entre el moment en què la independència fos decidida i el moment en què passés a ser efectiva, s'obriria un procés de negociacions entre Espanya i els representants del futur estat sobre mil aspectes pràctics: des del destí dels funcionaris estatals radicats a Catalunya fins al repartiment del deute de l'estat espanyol. En el cas escocès, la previsió és que duri 18 mesos. En tots dos casos, es negociaria en paral·lel l'adhesió amb la UE, que quedaria resolta en aquest mateix període perquè aquest seria l'interès d'ambdues parts (com veurem immediatament) i perquè no plantejaria cap dificultat: Escòcia i Catalunya ja han estat complint la legislació comunitària des de fa dècades. En conseqüència, si Espanya no vetés l'adhesió de Catalunya, aquesta formaria part de la UE des del primer minut de la seva existència.

¿Vetaria Espanya l'adhesió de Catalunya? Per uns, es tracta d'una certesa; d'altres ho consideren molt improbable. Tractant-se d'una qüestió estrictament política, em sembla que és impossible fer cap predicció fonamentada.

La prudència aconsella, doncs, que ens situem en l'escenari en què Espanya (o un altre estat), per raons de política interna, veta l'adhesió de Catalunya a la UE. En aquest cas Catalunya restaria fora sine die . Ara bé, això no implicaria el trencament dels lligams amb la UE, perquè hi intervindrien tres poderosos agents, els quals imposarien la seva voluntat a una Espanya feble (perquè depèn del finançament europeu) i a una Catalunya ultrafeble (un nasciturus ple d'il·lusió però amb poca influència internacional).

El primer grup d'agents serien les empreses amb interessos industrials i financers a Catalunya: des de Volkswagen fins a Solvay passant per Repsol i Inditex, a més del BBVA i el Santander. Aquest formidable exèrcit d'interessos mobilitzaria els estats respectius per imposar el manteniment de la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals des del primer minut. L'alternativa els és un malson. La propina seria l'adhesió de Catalunya a l'espai Schengen per evitar que els camioners que portessin peces per a la fàbrica de Nissan-Renault, o paquets d'Ariel per als mercats europeus, fossin aturats a la frontera, enmig d'una cua de turistes, per comprovar que no són terroristes. En aquest punt els catalans som afortunats, perquè el manteniment de la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals és exactament el que cal per evitar que la independència generi un impacte negatiu sobre la producció, el comerç, l'ocupació i el nivell de vida. D'aquesta manera, la relació entre el nou estat i la UE s'equipararia a la que té Suïssa, per exemple, i això mitjançant un tractat que Espanya no podria vetar (en el supòsit que volgués fer veure que s'hi oposava) perquè dependria d'una decisió majoritària (i no unànime, com ho és l'adhesió).

El segon grup d'agents serien els creditors d'Espanya, els quals també mobilitzarien els seus respectius estats per tractar d'evitar que l'escissió posés en perill la recuperació dels seus crèdits. En aquest cas, el seu interès ens seria advers, perquè imposarien un repartiment del deute de l'estat espanyol (vora un bilió d'euros) que maximitzés la proporció a càrrec de Catalunya en considerar que aquesta seria la part més solvent. Per tant, dels tres criteris que habitualment consideren els economistes, s'utilitzaria el del PIB (gairebé el 20%), si és que no s'anés encara més enllà.

Finalment, el Banc Central Europeu, amb el suport dels grups anteriors, imposaria un esquema per protegir l'estabilitat de l'euro neutralitzant la possibilitat d'una crisi financera originada a Catalunya. Vetaria dues de les solucions possibles: l'emissió d'una nova moneda i l'eurització (la utilització unilateral de l'euro). Tals solucions són massa fràgils: en la primera es podrien produir variacions canviàries que interferirien en les relacions comercials i financeres, i en la segona es podrien produir crisis de solvència. Per tant, s'imposaria a Catalunya un tractat d'unió monetària, mitjançant el qual Catalunya gaudiria de l'accés a la liquiditat del BCE a canvi d'entregar el control sobre les variables macroeconòmiques i la supervisió financera. Com la resta de condicions, l'euro ens seria imposat.

En definitiva, en cas de veto espanyol, Catalunya naixeria com un estat que no formaria part de la UE, que utilitzaria l'euro i que estaria tutelat (intervingut, si es prefereix) per aquesta. La tutela no estaria motivada, per descomptat, per protegir els catalans, sinó els interessos dels qui tenen inversions a Catalunya i dels titulars de deute espanyol. Ara bé, protegir aquells interessos passa per protegir la viabilitat del nou estat. Es tracta d'un escenari molt probable per dos motius: perquè satisfà els interessos reals de tots els agents (inclosos els ciutadans catalans i les grans empreses espanyoles) i perquè constitueix un mecanisme psicològic que podria permetre que l'opinió pública espanyola s'empassés el gripau que els seus representants signessin el tractat d'independència de Catalunya. Cal, doncs, comptar-hi.