L'hora dels estadistes

Aaquestes hores se suposa que Artur Mas i Oriol Junqueras estan negociant un pacte que gira al voltant de dos punts: els pressupostos de 2013 i el procés per a la consulta sobiranista, que inclouria la seva data de celebració. Seria bo que estiguessin, a més, dissenyant un estat.

Pactar els pressupostos de 2013 ha de ser una tasca àrdua. Els ingressos de la Generalitat tenen dues característiques funestes: des del principi han estat insuficients per fer front al nivell de despeses corrent a la resta de l'Estat, i, a més, les darreres modificacions del sistema de finançament els han fet més dependents d'uns ingressos fiscals que amb la crisi s'han enfonsat. Perquè ens en fem una idea: el 2009 la Generalitat va ingressar ("ingressos no financers") 27.378 milions, dels quals 797 es van dedicar a pagar interessos ("capítol 3"); tres anys després els ingressos pressupostats eren 3.000 milions inferiors, els interessos 1.600 superiors i, a sobre, s'havia de fer front a 1.000 milions més en forma de pagaments d'inversions "amb finançament diferit", o sigui, que s'havien deixat a deure. Les xifres de 2013 seran, totes, pitjors. Quadrar-les sembla impossible, i requerirà uns augments impositius als quals CiU sempre s'ha resistit i uns retalls de despeses als quals l'esquerra -també ERC- sempre s'ha oposat. Pel que fa al ciutadà, difícilment acceptarà els uns i els altres, cosa que pot implicar no sols la mort política de tots dos protagonistes sinó la fi de l'estabilitat social: Grècia a Catalunya.

En realitat, l'única sortida que tenen és convèncer els catalans, o almenys els catalans que els són afins, que aquests sacrificis són transitoris i que ells els administren perquè estan construint una alternativa millor en forma d'estat propi: si no una terra d'on brollen llet i mel, almenys una on els catalans puguin administrar els seus impostos i utilitzar-los per finançar les seves despeses. Per això és bàsic que Mas i Junqueras pactin els trets bàsics de l'estat on ens volen portar: per evitar el caos.

La batalla dels diners està perduda; el que han de guanyar és la batalla de les idees, i de moment l'independentisme que representen ha guanyat la primera escaramussa i n'ha perdut la segona. Havia aconseguit convèncer els catalans de la injustícia del dèficit fiscal, però va començar a perdre quan es va posar en qüestió la permanència de Catalunya-estat a la Unió Europea, sobretot perquè Duran s'hi va apuntar. Per tant, la primera tasca és recuperar aquest terreny perdut i convèncer els catalans que l'amenaça de la sortida de la Unió Europea és poc més creïble que l'home del sac.

Ara bé, l'independentisme no sols ha de convèncer els catalans que la Catalunya-estat és viable; també els hauria de convèncer que serà millor, un objectiu que no és en absolut trivial.

No es tracta de donar detalls, però sí de traçar les línies mestres d'un estat atractiu, i, en aquest sentit, només cal apuntar a allò que el sentit comú i l'opinió pública coincideixen a assenyalar com els mals que han portat Espanya a l'estat de prostració en què es troba: la disfuncionalitat de les administracions públiques i dels partits polítics.

L'Espanya de les autonomies es va construir sense desmuntar ni l'Estat ni les diputacions i sense reformar un mapa municipal heretat de l'Edat Mitjana. Catalunya hi ha superposat els consells comarcals. El conjunt és disfuncional perquè els conflictes de competències sovintegen i és aparentment car perquè és massa complicat. Subratllo la paraula aparentment perquè el que importa no és sols el que les coses són, sinó el que l'opinió pública en pensa. Per tant, fóra bo que Mas i Junqueras pactessin una estructura clara de les administracions públiques en el nou estat.

Més important és encara el disseny d'un sistema modern de partits, que ha d'incloure una regulació del seu finançament i una llei electoral, que desmunti el monstre en què s'han convertit -potser no amb total justícia, sóc el primer a proclamar-ho- els partits als ulls del ciutadà: organitzacions endogàmiques, autistes i corruptes.

¿És possible un acord entre dretes i esquerres sobre aquests punts? No sols és possible, sinó que no hi ha cap país civilitzat que no el tingui: als països nòrdics l'esquerra apuja els impostos i la dreta els abaixa, però sempre són alts; als EUA la dreta apuja la despesa militar i l'esquerra l'abaixa, però sempre és alta. Divergeixen en l'accessori, però coincideixen en el que és bàsic, i Catalunya només serà viable si és capaç de construir aquest espai ideològic comú.