L’hora de la gent d’ordre
M’he manifestat reiteradament en favor de la independència de Catalunya com a millor camí per aconseguir construir una societat millor per als catalans. Malgrat això, no comparteixo ni l’entusiasme per la declaració aprovada pel Parlament, i particularment pels seus fragments més dictats per satisfer la CUP, ni la preocupació perquè els cupaires no estiguin disposats a investir Mas.
Deixant de banda el tema de la desobediència, sobre el qual ja em vaig pronunciar la setmana passada, la declaració no em repugna, perquè Catalunya s’ha convertit en una societat molt injusta i em sembla positiu que unes forces polítiques es posin d’acord per fer front a unes situacions d’extrema gravetat. Tampoc no em repugna, sinó tot el contrari, que CDC i la CUP (a més d’ERC i tercers) es posin d’acord. Un país de qualitat es fonamenta en el consens, i aquest consens ha de ser tan ampli com sigui possible. En particular, sempre m’han semblat puerils les manifestacions sobre la impossibilitat d’un acord entre forces tan contràries. Aquestes manifestacions no reflecteixen sinó la ignorància: si la democràcia espanyola va poder implantar-se va ser perquè els comunistes de Santiago Carrillo van arribar a un acord amb els tardofranquistes, i un acord entre convergents i cupaires és un joc de nens comparat amb les dificultats que tenia aquell acord, que implicava, entre altres coses, perdonar (o oblidar) assassinats per totes dues bandes. Si Carrillo i Fraga ho van fer per patriotisme o per conveniència és el menys important; el cas és que van acordar les bases d’un nou sistema polític. Si es demostrés que un acord així no és possible entre els independentistes, s’hauria posat de manifest que la independència no és possible.
No m’espanta que una força política es declari “anticapitalista”, entre altres coses perquè aquesta denominació és tan flexible com la de “capitalista”, denominació aquesta que engloba, segons amb qui parlis, des de la Xina dels hereus de Deng Xiaoping fins al Xile dels hereus de Pinochet. Dit d’una altra manera, “anticapitalista” va ser el col·lectivisme soviètic (que ningú sensat desitja) però també pot ser qualsevol desviació prou allunyada de la desregulació salvatge (que ningú sensat hauria de desitjar).
Ara bé, la declaració aprovada pel Parlament és molt insuficient perquè només sembla redactada per satisfer les preferències d’una part extrema de l’espectre independentista. La declaració ve a dir que la Catalunya que es vol forjar serà molt sensible a certes situacions d’injustícia social extrema. D’acord. Venim d’un model que ha perseguit la prosperitat sense la justícia, i això no és el que volem. Ara bé, al món hi ha alguns països que són pròspers sense ser justos, però no n’hi ha cap que sigui just sense ser pròsper. Dit amb més precisió: els països més equitatius, els països on l’estat del benestar està més ben protegit, els països on els desvalguts reben més suport per part dels poders públics; tots aquests països són també països que protegeixen l’empresa i l’empresari proporcionant-li protecció davant la competència deslleial, infraestructures, recerca i seguretat jurídica i, alhora, que proporcionen incentius perquè tothom –alumnes, mestres, treballadors, funcionaris, consumidors, aturats, empresaris, usuaris dels serveis públics, etc.– s’esforci per costar el mínim possible i per donar el màxim possible.
El programa electoral de Junts pel Sí començava dient que “Només una societat pròspera és capaç de proporcionar un nivell de vida digne a tots els seus ciutadans, inclosos els que per edat o salut no estan en condicions de guanyar-se un ingrés per si sols” i continuava dient que “La prosperitat es fonamenta en l’existència d’empreses innovadores i productives”. Hauria pogut afegir que també es fonamenta en l’esforç de tothom, i que per això aquest esforç ha de ser incentivat i recompensat.
No sols està bé, sinó que és bàsic que el consens independentista englobi des dels “anticapitalistes” fins als democratacristians. Però ha de quedar clar que la resolució aprovada deixa fora molta gent. Per entendre’ns, deixa fora la gent d’ordre que volem la independència per fer un país millor i que creiem que aconseguir-ho és impossible sense la protecció a l’empresa, a l’empresari, a l’esforç i a l’estalvi.
La resolució podria tenir sentit si la direcció de la independència quedés en mans de la “gent d’ordre”, per dir-ho d’alguna manera. Però no s’està plantejant d’aquesta manera, sinó com una resolució al marge d’ella. I aleshores no té sentit. Per això ni m’entusiasma la resolució ni em preocupa que la CUP no doni suport a en Mas. Perquè sense en Mas la resolució no tindrà gens de recorregut.
