Misc 04/01/2014

Liberalitzar l'electricitat?

i
Miquel Puig
3 min

L'embolic elèctric ha revifat dos arguments clàssics entre els interessats pels temes energètics. D'una banda, els defensors de les renovables s'han indignat perquè s'ha acusat l'eòlica i la solar dels elevats costos de producció; argumenten que l'eòlica és més barata que la nuclear, i que la solar estaria a punt d'igualar-la. De l'altra, la patronal elèctrica ho ha aprofitat per insistir que el que cal és aprofundir en la "liberalització" del sector com a mitjà per abaratir la tarifa... a uns anys vista; per ella, la culpa de tot la té la intervenció governamental, fixant preus "artificials".

Cap d'aquestes línies de pensament ofereix ni una explicació dels nostres problemes ni una solució. Comencem per l'argument de la patronal. Com que és indubtable que el transport (les línies d'alta i mitjana tensió) i la distribució (el cable que arriba a cada consumidor) no poden deixar de ser regulats, només considerarem la producció d'electricitat, que és el que, pretesament, podria "liberalitzar-se".

En un mercat lliure, el preu el determina el cost de producció de l'última unitat que es compra. El problema amb la generació elèctrica és que moltes de les tecnologies per produir electricitat es caracteritzen perquè l'últim kWh produït té un cost gairebé nul. És el cas de la hidràulica, l'eòlica, la solar i, fins a cert punt, la nuclear. Per a aquestes plantes, el gruix del cost és l'amortització de la inversió inicial, de manera que, un cop feta la inversió, els operadors estarien disposats a subministrar electricitat a qualsevol preu si no hi hagués altre remei. Això implicaria que sempre que la demanda fos inferior a la producció del conjunt d'aquestes tecnologies, el preu de mercat seria zero.

Un mercat en què el preu pot ser zero unes hores al dia (de nit i quan fa vent, per exemple) si les coses van bé i durant uns quants anys seguits si les coses van malament (perquè la demanda s'estanca o decreix, com va passar als anys vuitanta i com està passant ara mateix) és un mercat molt poc atractiu per als inversors si exigeix immobilitzar diners durant molt de temps. Ara bé, totes les tecnologies de generació requereixen períodes d'amortització molt llargs (i, a sobre, la major part inversions enormes).

En conseqüència, en un mercat "lliure" ningú no invertiria en generació d'electricitat (i menys que cap en eòlica: és gairebé segur que el preu serà zero quan bufi el vent). No cal estar malalt de socialdemocràcia per arribar a aquesta conclusió. Considerem la següent afirmació referida a la inversió en generació nuclear als EUA: "[Les subvencions del 2005] no són prou substancioses per garantir la qualitat del deute i fer [que noves inversions] siguin una estratègia viable". La signa ni més ni menys que Standard & Poor's l'any 2006, quan el preu del petroli estava disparant-se.

Anem ara als arguments sobre la competitivitat de les renovables. Existeix una abundosíssima bibliografia sobre el tema, i és poc concloent perquè els costos futurs són molt incerts. Ho són els de la nuclear, tant els de construcció com els de seguretat, que han encarit les instal·lacions en el passat a un ritme trepidant. D'altra banda, és impossible preveure el preu del petroli, que determina els del gas i el gasoil (fa vint anys era 20 $ i ara supera els 100). A més, encara que aquestes darreres tecnologies fossin més cares, són imprescindibles perquè la producció s'ajusti minut a minut a la demanda, ja que la nuclear és constant i l'eòlica i la solar són erràtiques.

En conclusió, a Espanya, com a tot arreu, s'ha invertit en generació, i en unes tecnologies i no en unes altres, perquè el govern garantia d'una manera o altra el retorn de la inversió. No podia ser d'una altra manera.

El problema espanyol és triple. En primer lloc, tant Aznar com Zapatero van ser massa optimistes en l'estimació de la demanda futura; en segon lloc, Aznar va garantir una retribució massa elevada per a la nuclear i la hidràulica i Zapatero per a l'eòlica i la solar; en tercer lloc, Zapatero va permetre inversions molt per sobre del que s'havia estimat necessari (sobretot en solar). En conseqüència, a Espanya s'ha invertit massa, però tots els inversors esperen, d'una manera o altra, una alta retribució. Per això l'electricitat és i serà tan cara.

El remei a la mala regulació no és l'absència de regulació, sinó la bona regulació. Ara bé, mirant enrere, és inevitable concloure que els sistemàtics errors de planificació comesos pels successius governs, similars als que es van cometre amb d'altres infraestructures, no sols van respondre a la incompetència dels successius ministres, sinó també a l'interès de les empreses que de sempre han controlat l'estat espanyol.

stats