Meridionals, anglosaxons i germànics

"Rajoy ha d'aprovar una altra reforma laboral que flexibilitzi els salaris a la baixa. [...] Eliminar el salari mínim i laminar l'estat del benestar privant milions de persones dels seus ajuts socials. [...] Això és el que li cal a Espanya. [...] Aquesta és l'única possibilitat"

H.-W. Sinn, en una entrevista a 'El País' (2/3/13)

Hans-Werner Sinn no és només un economista mediàtic, encara que tingui una retirada a Niño Becerra; també és un acadèmic reputat, el president del think tank IFO i, en suma, una persona molt influent en l'opinió pública i en la política alemanyes. Les seves idees, doncs, no poden ser rebutjades com si res.

En la cita, Sinn fa dues coses. La primera, treure la conclusió lògica d'un fet inqüestionable: les administracions públiques espanyoles són incapaces per si soles de fer front als seus compromisos. Com que no poden apujar més els impostos, el que han de fer és reduir les prestacions. La segona, apuntar-se a l'opinió, molt estesa, que per reduir l'enorme atur espanyol el que cal és que baixin els salaris i així l'economia torni a ser competitiva. Aquestes opinions ens poden irritar, particularment venint d'un alemany, però crec que no podem defugir-les. Tenim cap alternativa?

El to econòmic d'un país el dicta allò que és capaç d'exportar. Si són serveis barats, els seus salaris hauran de ser baixos, i perquè ho siguin serà convenient que la regulació laboral sigui flexible. Els empresaris faran un ús extens d'aquesta flexibilitat precisament perquè els serveis barats són prestats per treballadors escassament formats, els quals poden ser despatxats sense problemes perquè no s'ha invertit en ells i perquè són fàcilment reemplaçables. Perquè els costos siguin baixos també ho hauran de ser les contribucions a la Seguretat Social. Ara bé, un estat que recapti contribucions baixes i gravi salaris baixos no podrà prestar sinó uns serveis públics retallats . No hi ha dubte que Sinn ens veu com un país exportador de serveis barats, un país de cambrers que tenen sort que els alemanys (entre d'altres) el triïn per estiuejar-hi. ¿Que no estem cofois de ser líders en turisme?

No tots els països exporten serveis barats. N'hi ha que exporten talent excepcional, sigui en forma de serveis cars o de productes tecnològicament avançats. Aquests països necessiten atreure aquest talent, cosa que fan amb salaris alts, impostos baixos, costos tan baixos com sigui possible (que normalment no és gaire) i universitats punteres. Baixos costos vol dir, en realitat, que els serveis que són prestats a les persones amb talent ho són per persones amb salaris baixos, i d'aquí que aquests països també necessitin una legislació laboral molt flexible, perquè els empresaris (del sector serveis barats) n'abusin com els de les societats que hem considerat abans. Òbviament, aquestes economies paguen el preu d'una distribució de la renda molt desigualitària, i en són conscients. Aquesta desigualtat és també territorial, perquè el talent es concentra (a la City o a Silicon Valley, per exemple). Sinn no ens veu com una economia exportadora de talent, i és que no ho som. Estem fent res per ser-ho? En honor a la veritat, cal dir que la política de recerca que la Generalitat segueix des de fa una dècada apunta en aquesta direcció, ja que està tractant de crear un focus de creació de ciència i tecnologia a base d'atreure a Catalunya talent internacional de primera línia.

Finalment, tenim els països que exporten productes i serveis que només es poden fer amb personal qualificat, com automòbils, atenció sanitària, fàrmacs o vi embotellat. Aquests països poden tenir o no una legislació laboral flexible. Els empresaris no n'abusarien perquè han invertit en els seus treballadors i perquè aquests treballadors no són fàcilment reemplaçables. El resultat és el que els danesos anomenen la flexiseguretat . No són països d'immigració: ni de personal barat com els primers, ni de personal molt car com els segons. Han de fer amb el personal propi, el qual formen com a mínim amb un batxillerat i una formació professional potents. També a les universitats, però no necessàriament tan punteres com les societats del segon grup. Es tracta de les societats amb la distribució de la renda més igualitària. El grup de països d'aquesta mena inclou l'Alemanya del professor Sinn. ¿Ens hi veiem, nosaltres, a mitjà termini? Bé, bastarà ressaltar que la proporció de joves catalans que no estudien la secundària superior triplica la d'aquests països. La dels balears és encara més alta.

Així doncs, per què ens escandalitzen les opinions del professor Sinn?