Elogi a la Unió Europea

Per enfrontar-se a un gegant cal un gegant

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG Economista

“Els empresaris d’un mateix sector rarament es reuneixen, sigui quin sigui el motiu, sense que la conversa finalitzi amb un atemptat contra el públic”

(Adam Smith, 'La riquesa de les nacions')

És freqüent veure la Unió Europea com una societat envellida i egoista, passiva davant les injustícies mundials i refractària a la immigració. Però també cal que aplaudim el seu bon govern.

La setmana ens ha portat dues notícies que tenen per protagonista Margrethe Vestager, comissària europea de la Competència. La primera, sobre Apple i Irlanda; la segona, sobre la indústria automobilística alemanya.

Recordem els fets. L’agost del 2016, després de dos anys investigant una de les moltes manifestacions de l’escàndol de l’elusió fiscal per part de les grans multinacionals digitals, la comissària va declarar que Irlanda havia concedit a Apple beneficis fiscals il·legals i va ordenar a aquesta companyia que pagués a Irlanda 13.000 milions d’euros (més interessos) corresponents a impostos no satisfets entre els anys 2004 i 2014; Apple ha acabat de pagar aquesta setmana. És important destacar que Irlanda hi està en contra, que ha recorregut la decisió i que ha dipositat els diners en un compte immobilitzat per poder retornar-los així que obtingui una sentència favorable (que esperem que no aconsegueixi mai).

El comportament d’Irlanda no és irracional: tot i que l’impost sobre els beneficis és molt baix a Irlanda, les filials de multinacionals americanes paguen cada any 8.000 milions d’euros per aquest concepte.

Polítics com Margrethe Vestager poden qüestionar algun dia, per exemple, que l’estat espanyol torni a les constructores la inversió en plataformes Castor i en autopistes fallides

Però que el comportament d’Irlanda no sigui irracional no vol dir que sigui tolerable, perquè és a base de països com Irlanda que les grans multinacionals eludeixen el pagament d’impostos.

Pel que fa al segon dels fets, l’acusació és que des de fa anys directius d’Audi, BMW, Daimler, Porsche i VW es reunien per frenar de manera conjunta el desenvolupament de tecnologies per reduir les emissions de gasos contaminants tant de vehicles de gasolina com dièsel. Tot i que no està gens clar que aquesta conspiració sigui real o pugui ser provada, Vestager creu que val la pena intentar-ho perquè "aquesta connivència pot haver negat als consumidors l'oportunitat de comprar cotxes menys contaminants, encara que la tecnologia estigués a disposició dels fabricants".

El pes polític i econòmic de la indústria de l’automòbil a Alemanya és enorme. Tanmateix, no s’han produït declaracions de les autoritats alemanyes qüestionant l’actuació de la comissària.

Posem ara els fets en un context històric. Quan Adam Smith popularitzava, amb la metàfora de la “mà invisible”, la idea que l’economia de mercat funciona de meravella, l’obstacle més important per a l’interès públic eren els monopolis establerts artificialment pels governs. Concretament, la bèstia negra de Smith era la Companyia Britànica de les Índies Orientals (i això que encara faltaven alguns anys perquè aquesta companyia descobrís que podia fer un negoci fabulós exportant opi a Xina).

La industrialització va canviar les coses, perquè certes tecnologies feien molt més barata la producció massiva, amb la qual cosa la competència i l’eficiència van deixar de ser compatibles. A finals del XIX, els grans industrials –Rockefeller, Carnegie, J.P.Morgan... popularment anomenats 'barons lladres' ('robber barons')– van esdevenir enemics públics i van justificar que Theodore Roosevelt aconseguís la presidència dels EUA amb un programa (Square Deal) que prometia lligar curt les grans empreses i protegir el consumidor. Des d’aleshores, els defensors de l’economia de mercat no intervinguda es divideixen en dos grups: els ingenus i els comprats.

Si la industrialització va crear gegants, la digitalització està creant megagegants, perquè és inherent a l’economia digital que la mida òptima d’una empresa és “tan gran com sigui possible”: el gran atractiu (o almenys un d’ells) de Facebook, Spotify, Uber, Amazon, etc. és la seva mida: com més grans, millor. Ara bé, si una reunió de competidors és una amenaça per als consumidors, encara ho és més un monopolista.

Per enfrontar-se a un gegant cal un gegant, i la Unió Europea ho és.

Ara bé, no n’hi ha prou amb la mida; cal també la voluntat de defensar l’interès públic davant el poderós. Ens interessa ser dins la Unió no sols per la seva dimensió, sinó perquè és més fàcil trobar-hi polítics com Margrethe Vestager, polítics que algun dia puguin qüestionar, per exemple, que l’estat espanyol torni a les constructores la inversió en plataformes Castor i en autopistes fallides o que investigui possibles col·lusions per repartir-se l’obra pública.

Tot això sense oblidar ni un minut que és a la Unió Europea on estem trobant jutges compromesos amb els valors de la democràcia liberal.