Manters, un problema soluble

“Si l’equip de Colau estigués constituït per la Iniciativa dels Saura, Camats i Herrera, el final de la història seria previsible: a base d’inacció, l’electorat, tip de tot plegat, votaria un equip d’ordre, ells tornarien a la còmoda oposició i des d’allà seguirien alliçonant-nos. Com que tot indica que Colau no ha vingut al món només a predicar, podem estar segurs que, tard o d’hora, l’Ajuntament de Barcelona deixarà de tolerar els manters”.

El paràgraf anterior està extret d’un article que vaig publicar fa una mica més de dos anys. L’equip de Colau (aleshores amb el suport del grup socialista) portava una mica més d’un any al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, temps suficient perquè els manters haguessin descobert que la policia municipal tenia ordres –explícites o tàcites– de no perseguir-los i, en conseqüència, s’haguessin multiplicat “fins a l’extravagància” (segons l’expressió que aleshores vaig utilitzar). Aquella proliferació havia donat lloc a la constitució d’una "plataforma d’afectats contra el 'top manta' i la venda il·legal ambulant” que anunciava la presentació d’una denúncia formal a l’Ajuntament per reclamar-li danys i perjudicis. Semblava clar –em semblava clar– que era inevitable que l’Ajuntament s’hi posés seriós.

Em vaig equivocar, no cal dir-ho.

Colau, tenallada per un tabú, ho ha fet tot excepte afrontar el problema: ha ordenat a la seva policia que ocupi físicament els espais més apreciats pels manters, ha ofert als botiguers fins a 12.000 € per ocupar-ne un durant un any, els ha ofert cursos de formació, ha demanat al govern espanyol que els doni permisos de treball temporal, ha exigit a la Generalitat que posi més mossos a patrullar per la ciutat (però, segons denúncia de dos sindicats de la seva policia, hauria alertat els manters dels plans policials contra ells). Davant les crítiques, ha tirat les culpes successivament a l’Estat (perquè la llei d’estrangeria “els condemna a la il·legalitat”) i a la Generalitat. La conseqüència de tota aquesta activitat insensata és que si abans que Colau arribés a l’alcaldia s’estimava que hi havia a Barcelona 500 manters (la xifra, ja absurdament elevada, que havia heretat de Trias), ara n’hi hauria uns 2.000.

Aquest despropòsit justifica dues preguntes bàsiques.

Primera, cal acabar amb el fenomen del 'top manta'? La resposta ha de ser un sí inequívoc.

La venda ambulant il·legal perjudica uns comerciants que paguen impostos i contribucions a la Seguretat Social i, per tant, també ens perjudica a tots; la venda de productes falsificats implica que prioritzem productes –les falsificacions– l’origen dels quals ens és desconegut davant de productes –els autèntics– respecte dels quals podem pressionar perquè es respectin les normes ambientals, laborals i de protecció de la infància; la venda ambulant il·legal suposa l’apropiació indeguda de l’espai públic per part d’uns privats.

Tal com està el mercat de treball, ni la llei d’estrangeria condemna els manters a la il·legalitat ni ens obliga a nosaltres a foragitar-los

Els manters no constitueixen el principal problema de Barcelona, però la seva persistència és un clar símptoma que l’Ajuntament està en males mans.

Segona pregunta, ¿és possible acabar amb el 'top manta' sense perjudicar a ningú que mereixi la nostra protecció? La resposta també és sí.

A la ciutat i a l’àrea metropolitana falten treballadors. No sols informàtics o pediatres; també encofradors, carnissers o mecànics, entre altres mil professions més. Em diuen d’una associació empresarial multisectorial que totes les comissions dediquen més de la meitat de les reunions a parlar de manca de treballadors, de formació professional i ocupacional, d’organitzar l’atracció de treballadors immigrants en origen, de reciclar aturats, de fomentar la natalitat...

És a dir, tal com està el mercat de treball, ni la llei d’estrangeria condemna els manters a la il·legalitat ni ens obliga a nosaltres a foragitar-los.

Algú potser dirà que l’Ajuntament ja els ha ofert formació, i que en alguns casos (130, segons va declarar fa poc Colau) això hauria permès la seva col·locació legal. Es tracta d’una estratègia condemnada al fracàs, perquè l’incentiu per apuntar-s’hi és baix, i perquè tants com en recol·loquem, tants en vindran a substituir-los. Del que es tracta és de fer dues coses simultàniament. D'una banda, tallar el subministrament dels productes que comercialitzen i evitar de manera contundent que segueixin ocupant l’espai públic. De l'altra, oferir-los un acompanyament que passi per la formació, la recerca d’un lloc de treball i, finalment, la seva legalització.

L’Ajuntament no vol perjudicar els manters, però, amb la seva tolerància i inactivitat, el que està fent és negar-los la possibilitat de sortir de la marginació.