Notes sobre el Procés (28): eros i tànatos

L’independentisme ha de saber esperar

“Dolç i honorable és morir per la pàtria” (Horaci)

1. Distensió i desconcert. Després de l’èxit del 20-D vaig pronosticar que en aquesta segona fase del Procés l’independentisme continuaria tenint la iniciativa. Em vaig equivocar.

Al llarg del mes d’octubre els líders independentistes havien perdut el rumb, però a partir del 20-D també el van perdre el govern espanyol i els seus adlàters, i en aquest mar de desconcert em semblava que la Generalitat permetria a l’independentisme recuperar la iniciativa, mentre que el govern del PP, esgotat el cartutx del 155 i corcat per la corrupció, seguiria a remolc dels deliris de la judicatura i del nacionalisme espanyol més cridaner.

Els esdeveniments no m’han donat la raó. Per una banda, els partits independentistes han trigat sis mesos a formar govern, sense que aquest lapse hagi servit per aclarir-ne l’estratègia: els grups que donen suport al Govern ja no són dos sinó tres (ERC, JxC i PDECat), i les divergències entre ells i dins d’ells són evidents.

A Madrid, en canvi, el govern del PP ha estat substituït en una operació llampec per un equip liderat per un polític jove, audaç i amb estrella.

El contrast és evident, i em sembla indubtable que Sánchez té ara la iniciativa. Fins a les eleccions, si vol distensió, en tindrà; després de les eleccions, i si les guanya, pot atrevir-se a explorar una tercera via. Pot ser l’última oportunitat. Mentrestant, l’independentisme ha de saber esperar.

2. La lluita pel relat. Alguns consideren que l’estat espanyol l'ha encertat empresonant els líders independentistes perquè ha desplaçat l’atenció política lluny del nucli de la qüestió, que seria el dret a decidir. La meva lectura és la contrària.

Els més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte

El fet que uns siguin a la presó i d’altres a l’exili, i que cap país amb una democràcia liberal consolidada sembli disposat a acceptar els càrrecs (o almenys els més importants) contra els segons, concentra l’atenció en l’autèntic nucli de la qüestió, que no és el dret a decidir, sinó la qualitat de la democràcia espanyola. L’estratègia de l’independentisme no pot ser altra que forçar que l’estat espanyol hagi de triar entre la integritat o la democràcia. Fins a mitjans del segle XX, l’estratègia de l’Estat podia ser “bombardejar Barcelona”, però al segle XXI ha de ser evitar aquella confrontació convencent els catalans que Espanya és un projecte prou atractiu perquè no valgui la pena qüestionar-lo, i, alhora, convencent la comunitat internacional que l’independentisme no és sinó un moviment fonamentat en la mentida i en l’egoisme. Avui és més difícil convèncer ningú amb aquests arguments que fa un any.

Si Sánchez no els desactiva, els processaments per rebel·lió constitueixen una bomba que acabarà esclatant a les mans de l’estat espanyol. Mentrestant, l’independentisme ha de saber esperar.

3. La lluita pel liderat. Alguns proposen que la millor manera de concórrer a les properes eleccions seria amb fronts independentistes. Confesso que no entenc per què aquesta fórmula hauria d’atraure més votants, i per tant ser més eficaç, que la de candidatures separades.

Per a molts barcelonins, per exemple, la principal preocupació sobre la ciutat és la saturació turística. ERC i el PDECat hi tenen visions diametralment oposades (com van posar de manifest el debat i la votació sobre el PEUAT), la qual cosa faria que molts potencials votants evitessin donar suport a una candidatura que sobre aquesta qüestió hauria de ser o ambigua o incoherent.

ERC i el PDECat-JxC persegueixen l’hegemonia en un espai essencialment comú. És legítim que ho facin, i em sembla que el més saludable és que competeixin fins que guanyi l’equip que demostri més fortalesa.

4. Eros i tànatos. Un alcalde d’ERC em manifestava la seva radical oposició a la ponència política preparada per la direcció del seu partit, el qual, segons ell, ha de deixar de banda el pragmatisme per continuar sent un partit arrauxat. Escoltant-lo em sembla percebre una pulsió suïcida que en dosis variables estaria present a tot l’espectre independentista: l’atractiu de protagonitzar una derrota més en la història de Catalunya que torni a posar de manifest la perversió dels seus enemics. D’aquí la reticència d’alguns a tornar a ocupar la Generalitat i a tornar a fer política, d’aquí les presses d’alguns per a un altre enfrontament. Els més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte. En canvi, els que creiem que la victòria és possible creiem també que exigeix abans una lenta acumulació de forces que només pot passar per administrar de manera competent i inclusiva les eines disponibles: ajuntaments i Generalitat.